1 DE DESEMBRE DE 2017

1 DE DESEMBRE DE 2017

Els dies de Concord (tercera part)

Degut a les circumstàncies, ens vam obligar a marxar. Disposàvem d’un temps limitat així que vam seguir un altre corriol, el qual ens va portar al famós camp de mongetes d’en Henry. Avui està farcit d’arbres, no hi ha rastre fòssil de cap mongetera i tan sols un cartell de fusta anunciava els antics límits agrícoles. Em va resultar complicat imaginar-me la plantació i vaig dubtar d’aquella veracitat publicitària, però a vegades és millor creure dubtosament que renunciar al món de la imaginació. Veia rere un arbre en Henry mirant-se el lent creixement de les llegums, suant amb l’eina a la mà i fent cabòries sobre la seva teoria econòmica tan asceta i autèntica. La seva ombra recorria aquella contrada, però nosaltres ara perseguíem els ossos i els records fets pedra. Vam seguir caminant fins a trobar-nos davant una gran carretera amb dos carrils per banda. Desconec el geni que va decidir fer passar una via tan exagerada per allà i suposo que em va produir el mateix disgust que va expressar ell davant l’arribada del tren a Concord. Massa plantes, brots i pedres fets malbé en ares d’un desenvolupament fals i superficial. Són coses que ens haurien de fer reflexionar, però en aquell moment només volia creuar els quatre carrils i entrar a la població.

El recorregut va ser com un record, una vivència. La primera casa amb la qual vam ensopegar era la típica construcció amb porxo, jardí, els cotxes de mida gran i la boca d’incendis vermella. Més endavant el parc de bombers, l’institut amb els seus gimnàs, campanars punxeguts, vaja tot el que esperaria trobar en una ciutat típica americana qualsevol. Em revenia certa familiaritat, però al mateix temps percebia un ambient estrany. Érem visitants en una terra desconeguda on la malfiança, les mirades rere les finestres i un xic de tensió decoraven els carrers. Concord és una ciutat freda, conservadora, emboirada i dona la sensació d’ésser abandonada. La humitat pintava les façanes, envernissava la gespa mig morta dels jardins i feia brotar els líquens sobre les voreres. Pràcticament, no ens vam creuar amb ningú en el nostre recorregut a peu. Tan sols vam veure alguna silueta humana passant dins un vehicle i menjant en un restaurant massa petit per ser de debò. Vam deambular per la població buscant el lloc del qual ningú vol sentir a parlar, però allà on tots acabarem d’una manera o altra. Ens vam perdre llegint un intent de mapa difícil de desxifrar, però vam acabar davant d’unes làpides ennegrides, erosionades i plantades com un arbust de jardí. Dalt d’aquell petit turó hi havia dues classes de vivendes: les cases dels vius i el refugi dels morts. Cadàvers antics, vells i oblidats enterrats sota una fina capa de gespa la qual es deuria nodrir de vides passades. Ens va sorprendre veure com l’espai de joc i oci de les cases dels vius era sobre la terra que cobria els morts. Una curiositat que a les meves comarques resultaria extravagant i provocaria pànic i malsons.

Aquell no era el cementiri que cercàvem i van caminar i donar un tomb al turonet. Estona després i sense saber-ne la raó vam tornar a ser al punt de partida, així que vam agafar un camí descartat minuts abans. Vam passar pel costat d’una petita església d’alguna classe de variant evangèlica o universalista unitària per anar a parar davant la Dee Funeral home and Cremation Service. El lloc de preparació i comiat dels morts era una simple casa com la resta amb només un cartell i un cotxe fúnebre a l’entrada. Si no fos per aquestes dues senyals hauria passat desapercebuda o hi hauries entrat buscant habitació. De ben segur, un lloc on costaria passar-hi la nit, però l’espai indicat per començar-hi a ser etern. Vam seguir caminant per Bedford Street i, finalment, vam ensopegar amb l’Sleepy Hollow Cementery. La il·lusió se’m va cruspir, la pressa em movia les cames i l’afany per voler trobar l’esperança i l’eternitat d’una vida veritable era l’únic sentiment el qual impedia la meva mateixa mort.