10 febr. 10 DE FEBRER DE 2017
De la mateixa manera que quan puges una muntanya després l’has de baixar, els sentiments segueixen el mateix criteri. Tens moments de gran satisfacció o de tristesa profunda els quals, com per art de màgia, van fonent-se. Són instants que vius amb alegria ja que et recorden que ets viu, que el teu cos encara es pot estremir i que només una aturada permanent de la respiració ho aturaria. Et deixes portar per les sensacions, nedes en un mar de disbauxa i prens el sol sobre la sorra ondulada. Com una esponja vas absorbint tot el que t’arriba de fora, de dins i d’allà on sigui. Restes amarat de líquid perquè l’esponja no té més capacitat i regalima per tot arreu.
Però el perill s’aproxima en forma de desequilibri, d’alienació, de descontrol. Perds el sentit de la realitat, vius sotmès als capricis de la golafreria i els límits de la consciència es fonen. Penses que tot és possible, que ho pots tot i et deixes anar. Però la vida és sàvia en sí mateixa i prescindeix del teu estat de trànsit per donar-te el cop de gràcia. Et llança algun comentari o un acte qualsevol amb contundència, frena de cop la teva cursa i t’aixeca murs i fronteres encara més altes.
Llavors el teu cos, la ment i l’ànima perden l’energia brutalment. És com si els hi traiessis les piles o els desendollessis. El motor es refreda i et converteixes en quelcom inservible. Sorgeixen els greuges, les incomoditats i el penediment. Et fas preguntes i no trobes respostes. Et tanques en l’interior més pregon i tractes de dissimular. Mires al teu voltant per si algú s’ha adonat del cop i t’escodrinyes en un mirall imaginari buscant bonys, cops i blaus. Però la ferida, en tot cas, s’ha produït dins la caixa toràcica i no emet senyals de visibilitat. Ho notes, però les gasses i el iode no hi poden fer res. Tan sols un temps de reflexió per examinar les causes pot ser suficient per cosir l’estrip. Perdonar-se també hi ajuda.
Arriba el temps de pregària, de reflexió, de introspecció. Mires els errors que has comés, les paraules que has deixat anar o el comportament estúpid que has tingut. Elimines la carronya sobrant i busques al moll de l’ós. Analitzes els components i trobes l’origen del drama: anar fins al final i haver pujat al tren sense bitllet. O el que és el mateix: l’extremisme i la imprudència. Són dues fúries que portem enganxades a la pell i ens cal fer-les fora. La vida és un camí constant sobre una corda prima i tensa. El recorregut ens fa esdevenir funambulistes i no podem renunciar a la perxa horitzontal que ens permet de seguir i no caure. Sense l’eina de l’equilibri i el control ens precipitaríem sobre el terra enllosat de formigó. Ens tractaran de fer caure, tiraran de la corda i ens llançaran pedres. El més senzill seria deixar-se vèncer, tirar-se i deixar el patiment, però quasi ningú s’hi atreveix. T’has preguntat mai el per què? Potser em podries ajudar en la resposta.