10 març 10 DE MARÇ DE 2017
Estic atrapat en una butaca la qual em xucla cap endins amb una força inusual. Resto còmode i no intento deslliurar-me d’aquesta abraçada estèril ja que he decidit acceptar-la involuntàriament. Reposo el cap i deixo descansar les cervicals. Ja tinc els auriculars a les orelles així que només em cal posar l’estri en funcionament.
Tanco els ulls i emprenc el viatge.
Les notes musicals pugen pel cable recobert de goma blanca per explotar dins el conducte auditiu. M’emociono, em vaig calmant i em relaxo. En aquestes ocasions, la realitat perd tota la seva presència i la imaginació ocupa el lloc que li correspon. Amb una sensació quasi orgàsmica, el somnis afloren, els desitjos brollen i esdevinc part de la mística. Com va dir Liszt: “la música és el cor de la vida”. I me n’adono que sense les melodies que m’acompanyen tot plegat seria més trist i vulgar. Estimo la música més del que em podia pensar i mentre la melodia segueix el seu curs, la meva vida es para a la cuneta. El temps no corre i la meva ànima deixa d’envellir-se.
Estic segur que la divinitat és molt semblant a aquesta sensació que ressegueix cada una de les cèl·lules. Totes elles dansen i fan la seva feina d’una forma més alegre i eficaç. La respiració flueix més profunda i profitosa, i el cor batega al ritme del tempo. El pentagrama es trenca i les corxeres s’escapen com el mercuri d’un termòmetre antic el qual s’ha esberlat. Els fluids floten i connectes, sense saber com, amb la divinitat. Perquè si hi ha éssers divins, ja no conviuen a l’Olimp, ho fan entre les notes de la vida. Durant no sé quanta estona perdo la noció de les coses. Desconec quant temps ha transcorregut i el nombre de cançons que he sentit. Res no em fa mal i em mantinc encaixat en l’abraçada tova de la butaca. Sento escalfor dins meu i no recordo una sensació de descans que si pugui assemblar.
La música s’ha aturat i sento el silenci.
Em desconcerta al principi, però sé que el silenci és l’origen de tot i de la música mateixa. Així que decideixo escoltar amb molta atenció el larghetto que interpreta només per a mi un músic invisible i insonor. Tasto a les pupiles gustatives la manca de so i em connecto novament amb els esperits del voltant. Mai m’hagués pensat que n’hi podria trobar tants. I tornen a passar els minuts sense cap més pretensió que mesurar el deliri en el qual em balancejo.
Embriac, prenc la decisió de tornar del viatge i obrir els ulls. La llum m’incomoda al principi i em torna a la realitat. Em llevo de la butaca i trec el cap per la finestra. Crec que l’aire m’ajudarà en el retorn, però no bufa cap mena de vent. Miro enlaire i desprès cap al carrer. Hi veig algú remenant entre les bosses pudents d’un contenidor. L’acompanya una bicicleta vella. Sento tristor i espurnes d’injustícia. Llavors em pregunto perquè la realitat no podria tenir una mica de música.