11 maig 11 DE MAIG DE 2018
La tecnologia ens ha dotat d’eines que ens han facilitat les coses, n’han millorat d’altres, però també ha perjudicat o aniquilat algunes tradicions. En el cas de les comunicacions (si d’això que passa avui dia entre els humans en podem dir comunicar-nos) s’ha arribat a un punt en el qual l’excés d’informació ens acaba desinformant. Contradictòriament, en els dies de la hipercomunicació estem més aïllats i desconcertats que en qualsevol altra època. La interacció entre humans es fa majoritàriament mitjançant telèfons mòbils, tauletes i ordinadors. No desvetllaré cap secret si dic que he pogut observar parelles i grups d’amics parlant amb el telèfon mentre dinen o sopen en un restaurant, obviant la paraula, els gestos i les mirades de complicitat. La malaltia tecnològica (o l’abús de la mateixa) posa de manifest l’addicció superlativa a la qual ens sotmet aquesta societat i només un ús racional d’aquests canals ens possibilita cert marge de llibertat i informació.
Davant aquesta situació em plantejo la necessitat de recuperar les relacions epistolars que tan bé han fet a les persones. No hi ha un motiu més important que un altre, però versaré algunes de les meves opinions en favor de les cartes. Primer de tot, reprodueixo una cita del premi Nobel de literatura Elías Canetti (1905-1944): “No hi ha ningú tan solitari com aquell que mai ha rebut una carta”. Des d’un punt de vista romàntic, rebre una carta significa que algú s’ha recordat de tu; que t’escriuen per fer-te saber alguna notícia o tan sols per compartir una idea, un instant. L’emoció d’obrir un sobre i extreure’n un full escrit és d’un valor incalculable perquè el procés que l’ha generat és ric i emocionant. És a dir, que algú ha hagut de pensar en tu, saber el lloc on resideixes i, sobretot, prendre paper i tinta. Escriure a mà és un procés meravellós ja que deixes amb la cal·ligrafia la força de la mà, el traç de la lletra i trossets diminuts de pell sobre el paper. És un acte de passió sense límits que es desa a la memòria en formes de restes humanes químiques. Pensar que un altra persona t’ha dedicat un temps és un dels millors regals que ens poden fer. Llavors arriba l’espera, el temps que triga el sobre farcit a arribar al seu destí. Per a fer-ho diverses mans l’hauran hagut de tocar a la força, el transportaran d’un lloc a un altre i llavors un dia inesperat, insospitat, t’esperarà dins la bústia amb silenci i discreció. És molt millor que rebre un avís al telèfon el qual no té personalitat, ni passió i encara menys d’ànima.
Per aquest motiu, desitjo reprendre les epístoles amb qualsevol persona que vulgui perdre un xic de temps escrivint a mà sobre el paper com es feia temps enrere. Penseu sinó que seria de nosaltres sense les cartes de tantes i tantes persones que han deixat petjada gràcies al seu record escrit amb estilogràfica. Així doncs, si ets un esperit lliure i romàntic espero les teves cartes per tal que després puguis rebre les meves.
Robert Fàbregas i Ripoll
Carrer Major, 172
17190 Salt (Girona)