11 DE NOVEMBRE DE 2016

La realitat, a vegades, ens posa paranys en forma d’angoixa, de maldecaps o amb fortes dosis de tristesa. Aquestes situacions ens allunyen de nosaltres mateixos i del nostre interior ja que ens fan superficials, i ens obliguen a cercar també solucions superficials (com molt bé deia Raimon Panikkar) que no ens aporten res, ans el contrari, més patiment.

El que em pregunto és si la solució està en la meditació i, si trobar-se a un mateix, ens servirà per gaudir d’un vida millor que ens permeti conèixer-nos i saber qui som realment. Moltes vegades em costa saber qui sóc, com sóc i el perquè de les reaccions que tinc. I no és culpa de ningú, només de la meva pròpia responsabilitat i dignitat.

Ens cal deslliurar-nos dels lligams de la superficialitat. Hem de ser nosaltres mateixos. No tenim cap més alternativa que aquest camí de llibertat i respecte cap a un mateix. Jo voldria caminar per muntanyes, recórrer paisatges, ser més auster i més senzill. No vull dificultats arrelades en una vida falsa, en males cares o aparences enganyoses. Però no n’hi ha prou amb el desig, ja que si ens quedem amb la idea i apartem l’acció se’ns tancaran totes les portes o ens les clourem nosaltres mateixos.

Ens cal perdre la por, tenir pensaments equilibrats i realistes que ajudin a avançar amb el que ens dicti una mica el cor i un xic la ment. Si no ens podem veurem abocats a una realitat que Confuci va adjectivar així: “Si utilitzes massa mecanismes, el teu cor es mecanitzarà”.

La meditació, la pregària, la introspecció són eines, mai mecanismes. Agafem-les, piquem pedra i deixem sortir l’ànima veritable. T’has preguntat mai que trist seria passar per la vida disfressat amb l’existència d’algú altre?