12 DE GENER DE 2018

12 DE GENER DE 2018

Avui, 12 de gener del 2018, celebrem el quaranta-dos aniversari de la mort de la mare de Rosalind Hicks, esposa de Max Mallowan (en segones núpcies) i  Archibald Christie. Va publicar seixanta-sis novel·les policials, sis novel·les romàntiques i catorze històries curtes. També va atrevir-se a escriure teatre com La Ratera, entre moltes d’altres. Ha estat l’escriptora més venuda de tots els temps amb més de dos mil milions de còpies dels seus llibres. Com ja haureu endevinat ella és l’extraordinària Agatha Christie o Agatha Mary Clarissa Miller, tan sols superada en vendes per William Shakespeare i La Bíblia.

He estat un seguidor ferm d’Hèrcules Poirot i els seus trastorns Obsessius Compulsius, però el que més atrau és el misteri, la mort i l’escodrinyar. Una de les frases cèlebres d’Einstein diu que el misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. Segons el científic és la font de la ciència o l’art, però perquè seiem al sofà i restem atents i obstinats a la pantalla o al llibre? Què ens atrau tant del misteri? Se’ns presenta una paradoxa: volem ser atrets pel desconegut i gaudir amb el temor que ens produeix. És evident que la por activa el nostre cos i generem una descarrega enorme d’adrenalina i de dopamina. Llavors sentim una gran sensació d’eufòria la qual és la que ens atrau i ens fa addictes a aquest tipus d’experiències. Ens posem a la pell dels protagonistes, ens imaginem la situació de pànic i ens convertim en investigadors. De ben segur que serem capaços d’utilitzar les nostres cèl·lules grises i descobrir qui ha estat l’assassí abans no ho faci el nostre veí.

Però les substàncies químiques que fem córrer a traves de la sang són només una part de la trama. L’altra part és la necessitat que tenim d’introduir a la nostra vida quotidiana i mundana espurnes d’emoció. Hem vist que hi ha persones que estimen les incògnites i els misteris, n’hi ha d’altres les quals no ho podrien suportar i, finalment, n’hi ha que no ho necessiten. Del primer grup encara en podríem fer subdivisions: aquelles a les quals els hi agrada flirtejar amb els enigmes (pur afany intel·lectual), aquelles que gaudeixen patològicament del dolor (millor no anomenar-les), unes altres que ho necessiten per fer funcionar el cos (la gasolina pel motor) i les darreres les quals gestionen el misteri i les seves conseqüències per a fins propis. D’aquestes últimes n’he conegut algunes les quals necessiten escampar mentides, inventen vides inexistents i sembren el dubte sobre els altres. I si és possible descriuen estrafolàriament la teva suposada cara oculta, la teva vida més fosca i es vanten de saber-ne tots els detalls. Fan del misteri una font de misèria la qual s’obtura quan el cervell els deixa de carburar. A vegades penso que el cap només els serveix per posar-hi sabó una o dues vegades a l’any si s’esdevé aquesta opció.

Hi ha moltes maneres de viure amb el misteri i depèn només de nosaltres com l’utilitzem. L’Agatha era una assassina extraordinària la qual tan sols matava prement la tecla de la maquina d’escriure. A ella li devem moltes tardes de sensacions extremes i moltes nits de sorolls porucs i calfreds amarats de suor. I el més emocionant de tot és que treia de l’absurditat de les obligacions diàries tota la seva imaginació. De fet, a la seva biografia va escriure: “els millors crims per a les meves novel·les se m’han ocorregut fregant els plats. Fregar plats converteix a qualsevol en un maníac homicida de categoria.”

Però també va tractar sobre una de les incògnites més emocionants: el misteri l’amistat autèntica. Va escriure que “els amics es poden dividir en dos categories. Uns emergeixen del teu entorn i durant un temps formen part de la teva vida. Com en un ball amb cintes, travessen ràpidament la teva vida. A alguns els recordes, a d’altres, els oblides. Però existeixen amics no tan nombrosos, jo els anomenaria “els escollits”; amb ells hi tens un afecte verdader, es queden per sempre i, si les circumstàncies ho permeten, t’acompanyen al llarg de tota la teva vida.”

Em sembla intuir que l’escriptora ho va copsar després de diferents travessies i molts viatges extern i interns a través d’Anglaterra i del seu propi cos. Però si l’amistat és el pal de paller de la nostra intel·ligència emocional com és que mai va fer coincidir Poirot i Miss Marple? L’Agatha en tenia la resposta: “estic segura de que no els agradaria trobar-se. A l’Hèrcules Poirot (…) no li agradaria que li expliquessin com ha de fer les coses o que una vella solterona li fes suggeriments.” Les coses que passen entre amics és tot un altre misteri.

Post Scriptum:

L’Agatha ha estat tan important que l’únic personatge de ficció del qual es va fer una esquela, concretament al New York Times, va ser el detectiu Poirot després de la seva darrera aparició a l’obra Teló. Corria l’any 1975.