13 gen. 13 DE GENER DE 2017
La vida ens va posant a proba constantment sense fre, sense compassió. Pensem, reflexionem en les actituds i canvis que ens fan falta –potser seria millor substituir canvi per la paraula evolució–. Ho assumim i creiem tenir-ho interioritzat. Això fa que estem una estona –si tens sort, uns minuts– conscients de la nostra nova realitat, i flotem en els núvols lliures de pes, sense remordiments. Però passa quelcom, un gest, una paraula o un pensament el qual brolla del fons de la memòria i tot ho capgira. Retorna la migranya, l’estat de descomposició, el vòmit inconscient el qual davalla com una cascada del cap fins al cor. Tornen després els comportaments antics que tan odies i que pensaves haver superat. Apareix la depressió, l’auto flagel i el filtre de la negativitat. Ha estat només un instant. Tan sols una mil·lèsima de segon ha sigut necessària per desgraciar-te el dia i potser el que et queda de vida.
El problema rau en què no ens deslliurem realment de la motxilla, de la càrrega. La buidem una miqueta, només per la superfície. Amb tot, continuem amb els lloms carregats i els ulls entelats. Creiem que només cal netejar el que sura, les deixalles que es veuen i s’esquerden al sol. Però com els isbjerg només suren els pecats i les angoixes de menys pes. Desem al fons de la caixa podrida dels mals records els traumes, les pors i els temors i demés eines de tortura. Sense llum i sense corrent d’aire, es van rovellant i es cobreixen de pols i fongs. Sabem que ens fa més mal la ganivetada d’una fulla oxidada i sense esmolar que si ens fereixen amb una acabada de polir. Així doncs, per què guardem aquesta ferralla? Com és que arxivem els mals records i les escopinades que un dia ens van llançar?
Perquè som porucs. Tremolem. Tot ens sembla insegur. No tenim la capacitat de canviar. No, no, no, no… Esborreu aquesta paraula del vocabulari! Cremeu tots els no, esmicoleu-los en mil bocins i llenceu-los a l’aire –el vent farà la resta. Després preneu-vos tot el temps necessari per retirar la brossa de la ment i l’esperit. El passat no hi és ni té cap importància –mai el podrem modificar. El futur, ai el futur, no existeix. Les expectatives, els objectius irreals i els somnis impossibles ens fan més mal que bé. Viu el present, viu ara. Ets aquí.
Ser conscient del present és el remei als nostres mals i ens ajuda a detectar els paranys i els solcs. Viure el jorn amb un somriure, amb mirades tendres i gaudint com si fos el darrer, ens fa lliures. Trenquem les cadenes i llevem les àncores. Partim reclamant el perdó i donant les gràcies, però convençuts que el viatge que ara comença és extraordinari.