13 abr. 14 D’ABRIL DE 2017
Ja sóc al teu costat! Fa una nit tendra
i el seu tron és potser la Lluna reina, amb totes
les estrelles entorn com un gran vol de fades.
Fragment “A un rossinyol” de John Keats
En un racó allunyat del bosc, un home s’atura i es mira el cel adornat. Cansat del pes feixuc que carrega, decideix dirigir-se a ella.
—Escolta mare Lluna el plany que et vull contar. Sé del cert que m’escoltaràs, em donaràs bon consell i em sabràs respectar. Em mires fixament des que et tinc present i no voldria deixar de fer-te esment del que em ronda i em turmenta. Fa molts anys que em pesa el cor amb gran rancor. Guardo a dins un munt de dolor el qual no sé deixar sortir. És mal que m’he fet jo sol a base d’imaginar, de por i de temor sense cap mena d’aturador. És ben estúpid, però no puc frenar aquest dringar obscè. Noto que hi ha una gran diferència entre el cap i el bategador que es manifesta amb contradicció i aflicció. Penso una cosa, però el cor me n’ordena una altra. Estic entre dos mons o entre l’espasa i la paret. A qui he de fer cas? No tinc resposta a aquesta pregunta. Per això et demano, oh mare Lluna, quina és la millor opció?
—Sabràs gentil home que jo no puc parlar. A debades penses que et miro a tu, perquè jo fito a tothom que es deixa veure. Però com has decidit confessar-te no tinc més remei que escoltar-te. La meva resposta és que ni una cosa ni l’altra.
—Això que em dius és impossible. O la ment o el cor és qui mana a l’interior.
—Estàs ben errat. T’has oblidat, humà, de l’esperit el qual uneix cor i ment i, al mateix temps, n’és del tot independent.
—L’ànima o l’esperit per mi no té cap sentit.
—Si vols dirigir-te a mi fes-ho amb allò diví. No t’escoltaré si no és a través d’aquest camí.
—Ho faria si fos raonable! Però tu m’afegeixes un tercer enmig d’aquest femer.
—Para humà! Deixa de pensar i cridar perquè és inútil de trobar allò que creus profà. Seu a la pedra, escolta el riu i la nit…
L’humà es fa pregar, però tanca els ulls a la foscor. Poc a poc va sentint tots els sorolls del bosc nocturn, es calma i s’adorm. Entretant, la lluna el va observant i li envia un raig fulgurant. Ell palpa el raig i se li desperta quelcom a l’interior.
—Lluna ho he entès! Ni el cor ni la ment tenen cap pes. És tan sols el somni, la imaginació i l’energia interior allò que pot fer canviar el món. He estat un tros d’ase…
—Ara que saps el misteri, vés cap a casa i conta aquesta rondalla. Camina ràpid abans la nit no t’atrapi i inicia una nova vida lluny de tot allò mundà.
—Ho faré ara mateix. Només desitjo no perdre aquest somni que em creix. Adéu. Mai t’oblidaré. Has estat una gran consellera, silenciosa i austera.
La deessa es queda sola i trista. Es creu utilitzada i poc estimada, però és costum dels mortals oblidar-se dels de dalt. Arribarà el dia que els déus ja no es recordin de nosaltres i llavors morirà l’esperit que mou la vida i el món.