14 jul. 14 DE JULIOL DE 2017
Escrit pels 125 anys de l’escola Dominiques de Salt
L’empremta de l’eternitat
Com definir una època? De quina manera es poden explicar les vivències i emocions de la infantesa i l’adolescència sense caure en el parany del tòpic i nedar en la superfície? Reconec només un camí veritable: buidar i recuperar els records del fons de l’ànima i la ment, garbellar-los amb els elements físics i deixar-se embriagar pels sentiments resultants en el marc d’un matí de primavera. Es requereix temps, quasi tota una vida, per ser capaços d’esprémer aquesta tendra fruita jove la qual roman amagada en algun racó d’un temps passat. Llavors només et queda entre les mans l’essència del que va ser, la polpa de la millor època de les nostres vides la qual perfuma els nostres dits i acolora les ungles. Olores l’efluvi, el temps recula a través d’imatges, sorolls i records tàctils per retrocedir i fer-te de nou infant davant d’un gran finestral emmarcat de negre rovellat.
Mires a través del vidre fràgil tot esquivant les ditades i empremtes que s’hi apilen. Captes la llum, la calor del sol i la frescor del ferro fred. Aprens amb les mans, amb la mirada, l’oïda i el cor. Et veus caminant per un passadís farcit de rajoles margarites les quals et guien fins a un pupitre on deixes reposar els braços. Tot es manté en una calma que no reposa, en moviments lents que no es belluguen. I seguidament me n’adono i prenc consciència que no em van educar la ment, sinó que em van forjar l’esperit.
Aquests records fins ara desats a l’interior, esdevenen de nou reals i tangibles. Les reminiscències de l’època escolar són les més boniques, les viscudes amb més plenitud. És aquell temps de la vida on aprens a conviure, et vas elaborant una personalitat, entres en contacte amb els llibres i la música, però també amb les obligacions i les responsabilitats. És un període que ens deixa petjada per sempre més.
Precisament, aquesta ditada al vidre o aquesta petjada fonda són les empremtes de l’eternitat, del futur, de l’esdevenidor. No hi ha res més important que l’escola, els mestres, els consells i l’aprenentatge de la vida que rebem amb els anys. I és just i necessari agrair a tantes persones que al llarg de cent vint-i-cinc anys han seguit amb fermesa i delicadesa l’art de l’educació. Perquè no és fàcil, perquè es requereix esforç, perquè es necessita humilitat i passió, perquè no sempre se n’han sortit prou bé. Amb tot, no hi ha alegria més gran que veure com les persones que han passat per les Dominiques de Salt tenen una llavor plantada a dins que creix cada dia que passa. Una llavor de respecte, de crítica, de pau i de comprensió. Deixem a banda els resultats acadèmics freds i mesurables. El millor de la meva escola és que m’ha ajudat a viure i em guia en aquest sender a hores d’ara sense fi.
Encara enmig del somni, resto davant el vidre de l’aula mirant enfora, cap al pati de sorra avui desaparegut. Busco entre els arbusts els companys i companyes els quals ja no veig i, amb certa nostàlgia, retrobo el present per tal de felicitar-vos per tants anys de servei. Us dono les gràcies per enfilar tantes i tantes ànimes cap a l’esperança. Tinc la il·lusió de saber que ho vàreu intentar i que us en vàreu sortir.
Per molts anys!