14 set. 14 DE SETEMBRE DE 2018
És el darrer dia de la meva estada a la ciutat. La llum de l’est acolora de groc els carrers i les capçaleres dels edificis, però no m’entretinc massa amb l’alba ja que cal ser puntual per a l’ascens a l’Alhambra. El complex palatí presideix solemne una ciutat afruitada la qual desvetlla passions ancestrals, emocions primàries. Les olors incipients a tardor humitegen l’aire i m’adormen els pulmons. Arreu s’escampa la flaire del fregit, de calor humana i de llambordes recent amarades de pluja les quals es fusionen amb la fragància que duc rere les orelles i els canells; barreja de física i metafísica.
Granada és mora. És antigor. És muntanya i tristesa musulmana. Sentiments de pèrdua s’escolen avall sobre sediments impermeables d’argila i conglomerat. Els musulmans la van plorar, els gitanos la ballen i els escriptors la desfan en poesia.
En arribar a dalt el turó veig per terra rastres d’olivers i ametllers, de fruits caiguts encara amargants. Sements que hauran de madurar si volen tenir futur i m’hi comparo com ànima en pena i construcció. Sóc com un pinyol impossible de mastegar, infèrtil i dur. Però les cabòries es volatilitzen amb els rajos de sol els quals em fan tornar a la realitat. La visita o viatge a de començar. Un trajecte físic i un creuer cap a edats ja perdudes. Com una espurna romàntica, els palaus nassarís volen mantenir-se drets, es creuen ser l’orgull d’un temps que no reviu encara. Però no deixen de ser ruïnes tangibles d’una mala vida en reconstrucció. Es van edificar per a la defensa, van ser parets de traïció. Entre els seus jardins amb aroma a flor i herba fresca van ser assassinats dotze sultans granadins; volgueren emular els dotze pecats capitals dels cristians bruts acampats a fora. L’orgull dels humans i l’afany de poder no saben de bellesa i melangia, tan sols de ràbia i heretgia.
Però qui ho havia de dir! Puc percebre també la passió de viure, l’afany impertèrrit d’eternitat entre el seu estuc i fusta treballada. Poemes escrits amb cura, els set cels com a cúpula. De la sang del sultà mort en brolla un magraner florit. Així són les contradiccions nassarís.
Miro enllà a través de la finestra de la testa corba i observo les persones deambular. Recordo la visita al poeta descalçat a les afores, a les muntanyes properes, que reposa amortallat amb les arrels d’una olivera. Massa oblit. Poc es plora sobre aquesta terra molla.
Granada és fruita dolça com la magrana feta de petits granets d’història. Color de sang quan és premuda, llàgrimes roges regalimant entre els dits de la ràbia i impotència si és vençuda. Així és Granada: sultana, mora i gitana.
Encara queda molt per plorar sota la fruita dolça de la magrana.