15 DE DESEMBRE DE 2017

15 DE DESEMBRE DE 2017

Estic en un etern viatge.

Dins el vehicle sóc conscient que el meu temps, el que se m’ha atorgat, és un camí sense destí. Sempre amunt i avall, cada dia noves sorpreses es fonen en la repetició i en un pensament que em diu “això ja ho has viscut”. I és que poses la ment a la ratlla de sortida quan et lleves i li fas creure que avui tot serà nou i res del passat tornarà. El viatge és un anar i venir d’experiències viscudes o llegides on res no pot ser nou. L’important rau en quin punt finalitza el temps i on posaré final a la vida. Passo per l’asfalt empenyent el pedal del gas de forma lleugera. Malgrat he vorejat aquesta calçada un munt d’ocasions descobreixo elements nous cada cop que giro el cap a esquerra o dreta. Em dic a mi mateix que si tot fos sempre igual, sense novetats, els viatge no tindria sentit.

Premo el botó perquè la melodia d’una emissora de ràdio inhabiliti la ment. Deixo immediatament de pensar per començar a gaudir d’un trànsit de camions i cotxes lents guiats per mans tremoloses. No miro més als costats per centrar-me en la línia blanca que dirigeix el volant. Intento cantar, però les octaves són d’una escala massa alta i prendria mal a les cordes vocals i les orelles. Noto de cop massa xivarri i amb l’índex faig callar el galliner de lloques i polls descoordinats. Em provoca cansament només imaginar-me el trajecte entre el punt on em trobo i al que em dirigeixo. Trobo que és una metàfora de la vida ben encertada, anar d’un punt a un altre i no saber-ne el motiu. Com un home màquina passo els minuts sense moure massa músculs i em planto davant l’última rotonda inútil que es posarà davant meu per tal de fer-me despertar d’una son propera.

Baixo un xic la finestra i un aire mariner entra per desvetllar-me més encara. Sento a la pell, erecte per la sensació de fred, que la ruta dins l’habitacle ja es va acabant. Estic més a prop i els xiprers així m’ho recorden. Quina metàfora més macabre saber que com en un cementiri aquests arbres serien el meu punt i final, amb la diferència que busco la vida en contradicció al sentiment i la necessitat de morir que tenia al tancar la porta de les parets que em fan de niu.