14 juny 15 DE JUNY DE 2018
L’època de l’any en la qual ens trobem és la més adequada per a les celebracions, ja que diversos factors propiciatoris fan de l’estiu un temps d’alegria, despreocupació i llibertat: les temperatures altes, un major nombre d’hores de llum, les vacances, els banys de sol i aigua salada, i sobretot, la desconnexió mental i espiritual de la vida quotidiana. Associem aquest temps oposant-lo a la resta de l’any on les obligacions i les preocupacions ho impregnen tot. De la unió del període canicular i la costum pagana de celebrar-lo en resulten les festes majors, les revetlles i la disbauxa. Fa mesos, recordava que el verb llatí celebrare deriva de l’adjectiu celeber que significa nombrós, concorregut, freqüentat o abundant. Posteriorment, aquesta paraula es va utilitzar per a definir un lloc de trobada on un gran nombre de persones s’hi concentrava, en canvi, avui el fem servir més relacionat amb les festivitats. Per la seva banda, la paraula estiu té un origen curiós i més simbòlic. Etimològicament prové de l’adjectiu aestium el qual deriva d’aestus que significa calor ardent o agitació del mar. Aquesta paraula grega neix de l’arrel indoeuropea aesdes: temple, edifici i foc sagrat. Precisament, en moltes cases trobàvem l’espai del foc sagrat o la llar de foc que possibilitava el culte a Hestia, filla de Cronos i Rea, deessa de la casa, la vida domèstica i la família. Semblaria doncs que el nom de la deessa Hestia està relacionat amb la paraula aestus i, per tant, amb la paraula catalana estiu, la francesa été o la italiana estate. Aquest origen directe impossibilita un major nombre de divisions en el temps anual com si ha passat, per exemple, en la llengua espanyola la qual diferencia verano (calor suau de juny) de estío (calor sufocant de juliol i agost). Clarament doncs, s’intueix el vincle entre celebrar i l’època estival. Un dels millors exemples el trobem en el solstici d’estiu, el dia vint-i-u de juny, on es realitzen cerimònies de temps antics, primitius degut al fet que és el dia més curt i la nit més llarga de l’any. L’encesa de fogueres pretenia donar força al sol i empènyer-lo a reconquerir les hores de foscor. Aquesta festa pagana en honor al sol va anar derivant, però ha perviscut en diferents cultures mediterrànies degut a la mimesi de les festivitats cristianes; en el cas que ens ocupa la de Sant Joan Baptista.
El foc sobreviu com a símbol de força, de purificació i de vitalitat. A casa nostra perviuen les tradicionals fogueres, les falles a València o la baixada de falles a Boí, els focs dels diables o l’encesa de la flama del Canigó. A l’antiga Tràcia (nord de Grècia i sud de Bulgària) encara es balla la dansa Nestiari al voltant del foc. És ballada pels primogènits home i dona de cada casa per tal de cremar les malalties i promoure la fertilitat i la salut. Aquesta magnífica celebració del foc dona el tret de sortida a les diferents festes majors situades en aquesta època, sobretot, en les zones rurals i agràries ja documentades des del segle tretze. Però malauradament hem perdut dos elements fonamentals de les celebracions. D’una banda, hem oblidat que la festa hauria de servir per valorar, agrair la vida i la seva existència. Crec que necessitem obrir-nos de nou al gest de donar gràcies a la terra pels seus fruits, el nostre aliment. D’alguna manera, Nietzche ho va sentenciar dient que només podria creure en un déu que sabés ballar. Condensava així la seva opinió favorable al fet de ser agraïts amb l’univers i amb l’alegria de viure. En els nostres dies, la humanitat no sap celebrar perquè és incapaç de discriminar allò que és important i, en bona mesura, les festes majors actuals han esdevingut l’exemple de frivolitat més evident i clar. I per altra banda, aquestes celebracions abans tan esperades i desitjades han deixat de promoure el sentiment de pertinença i d’enfortir l’origen de cadascú de nosaltres. Hi hauria molts elements per a la discussió, però segur que la globalització per un costat i la gran quantitat d’oci per a superhomes i superdones per un altre, ho ha configurat d’aquesta manera.
La festa major era un símbol d’identitat del poble amb els seus habitants que enriquia, enorgullia i propiciava el retrobament familiar i col·lectiu. Una bona manera d’afavorir la inclusió i la cohesió social. Sóc incapaç de saber si això encara és així en els nostres dies, però en sóc poc optimista. Sort que encara ens queda el foc de les revetlles i les falles per intentar començar de nou, purificar-nos i celebrar com ho feien els antics en honor a la terra i als cicles de la vida.