15 DE SETEMBRE DE 2017

15 DE SETEMBRE DE 2017

Decidia a última hora sortir a passejar. Enclaustrat a casa durant hores, tenia la imperiosa necessitat de tocar la crosta d’algun tronc i trepitjar les pedres foranes emigrades. Eren prop de les vuit del vespre, una hora gens habitual per a mi, i es respirava la tardor incipient.  A l’oest el sol es resistia a fondre’s darrere els pics els quals lluitaven per no quedar a les fosques. La manca de llum dotava al meu viatge d’un component èpic el qual barrejava la il·lusió i dosis de por. Així doncs gaudia de tots els ingredients necessaris per desvetllar les emocions: les màgiques i les terrenals.

Els camins nocturns o de capvespre es caracteritzen per la solitud, l’agudesa dels sentits, la humitat i el temor. L’ego desapareix i el seu lloc l’ocupa el respecte el qual et fa avançar quasi de puntetes. Procures no fer massa soroll, però estàs atent a la fressa més minsa, no fos cas que algú s’amagués o una bèstia ferotge et volgués per sopar. Val a dir que la majoria de les vegades acabes topant amb una sargantana o un grill qualsevol i te n’adones de la influència de les ments porugues.

La boscúria es fa més salvatge, més densa i rude. El brot tendre del canyissar, ara sembla una espina que se’t vol clavar. Procures no tocar res i segueixes el camí difuminat. No mires enlaire sinó que tens la vista fixa als peus per estalviar-te els entrebancs. Aquest simple gest és una de les vergonyes més grans a la qual he estat sotmès voluntàriament. Ho dic perquè després de seure sobre un còdol vora un hort desert, aixecava la vista al cel per primer cop des que havia intuït la posta de sol. El cel nocturn…

Sentia com si obrís la finestra d’una estança massa temps closa o com si llevés les parpelles després de dies de no veure-hi. La bellesa més bonica es representava a les altures inabastables per a qualsevol ànima desorientada. Encara no era negra nit i el blau lapislàtzuli, gemma preciosa pels antics, s’imposava al firmament. M’era del tot impossible enumerar la varietat amb la qual el color blau es podia diversificar. Una bellesa indescriptible.

Evidentment, et sents petit. Et trobes en un univers massa gran com per poder fer-te una idea de la immensitat del nostre interior. Et resulta impossible jugar al Petit Príncep, regent d’una esfera minsa, però amb resultats universals. El teu és un regne que no has decidit explorar encara. I no em refereixo al cel, als estels i a les galàxies, sinó a l’univers que guardes a dins teu, al fons de l’esperit.

La foscor del passeig nocturn em va fer evident que quan a fora tot és fosc i terrible encara hi ha desig, bellesa i esperança. Ens arruguem davant els reptes, ens aturem quan es fa de nit i deixem que ens venci la por. En canvi, si decideixes ser valent i atrevir-te a caminar, podràs comprovar com de bonic és el passeig sota els estels i com t’acaricia l’obscuritat.

Nit i llum de lluna (1863), Henry David Thoreau.

“Em vaig arriscar fa uns anys a fer un passeig inoblidable sota la llum de la lluna, vaig decidir-me a repetir més aquests passejos, i crear amistat amb un altre tipus de naturalesa: això he fet”.