16 des. 16 DE DESEMBRE DE 2016
Un bon amic em va deixar fa un parell de dies dos escrits sobre el fet de caminar. Podríem dir-ne també passejar, errar, transitar o trescar, però qualsevol dels adjectius que li enganxem a la paraula es fan curts i impotents. No li arriben ni a la sola de la sabata. Simplement, no hi ha manera de descriure el que hom pot sentir quan surt a caminar lliure, net i descarregat de la vida mateixa.
Emprendre un passeig és iniciar una aventura ben agosarada si no comets l’error de transitar sobre llambordes o asfalt. El trajecte de debò cal fer-lo sobre l’escorça mateixa de la terra, tocant amb la planta dels peus els granets de sorra o fulles seques que s’hi troben. Caminar per la ciutat o el poble ens posa massa entrebancs i ofereix una realitat enganyosa i artificiosa la qual cal evitar. Les rutes comencen al bosc, a les hortes o a la plana. Ho pots notar quan creues el vel de l’aire, de les olors veritables i la calma que separen les urbs d’allò que és natural –entenc natural com allò no creat i transmutat per l’home. Un cop passada la frontera, tot s’atura. La vida és més lenta, el cor va frenant les taquicàrdies i les narius s’omplen de puresa. La ment comença a mirar i fixar-se en les coses amb les quals es va topant, com si fos la primera vegada que les veu. Quasi seria com tornar a ficar-se dins la falda de la mare o entre els braços de les àvies. Tenim l’absurd al davant i girem cua cap a la seguretat d’allò que ens és propi. Caminar és com sortir de sota l’aigua per prendre aire i descansar.
-Així doncs què hi fem ficats en nínxols diminuts en edificis enormes? –preguntaria qualsevol home o dona.
-No tinc cap resposta encara.
-Però sabries dir com és que ens atrau tant l’estrès de les aglomeracions?
-No sense que algú es pogués ofendre.
-No creus que les ciutats ens fan més socials, ens protegeixen i ens donen seguretat?
-Sí, això és el que sento a dir quasi des de sempre, però també és on hi ha la pobresa, l’abandó i la soledat.
-Així hem d’anar tots a viure al camp o a la muntanya?
-No.
-Doncs no t’entenc, la veritat. Et contradius.
-Jo tampoc em comprenc moltes vegades, però és només perquè estic seguint una ruta que no sé on em durà. No puc explicar-me mentre estic en el trajecte que la natura em traça, però arribarà el dia en què em sortiran les paraules exactes. Mentrestant, vaig fent una passa rere l’altre malgrat encara no disposo de respostes per a tot. Ara l’important és no saber, no preguntar ni respondre. El caminar ja proveirà.