16 DE FEBRER DE 2018

16 DE FEBRER DE 2018

Trobo a faltar poder sortir a caminar ja que fa massa dies que els sotracs de la mala salut m’impedeixen prendre aire fresc. Les dificultats respiratòries necessiten descans i escalfor, però l’ànima requereix espais oberts, herba molla i cels rogents. La manca de llibertat és quelcom difícil de pair i, malgrat els humans ens adaptem a tot, no podem viure sense palpar la natura. A mi em falta sentir l’aire contra el pit, notar el fred als dits dels peus, la humitat a la cara i els calfreds que m’arriben en les zones obagues. Però res de tot això ha estat possible i només la deformació de l’escuma del coixí on em deixo caure ha aprofundit més que la tristesa que pateixo. El meu cel actual és de guix, el sol és un florescent allargat, la sorra del camí és feta de parquet sintètic, els arbres tenen forma de cadira, l’aire el genera un aparell de clima i el riu surt per l’aixeta. La llibertat es redueix a un número indeterminat de metres quadrats els quals respiren a través de les finestres. Sort n’he tingut d’elles ja que han estat l’única manera real i efectiva d’evitar la meva mort mental i espiritual. Però a través del vidre podem observar com la vida transcórrer indiferent i ens exclou de la realitat. La vida contemporània no està feta per a malalts, avorrits i somiatruites. El món gira sense pietat, les persones suren en la hipocresia existencial i no s’aturen mai a pair el present. La salut precària d’aquests jorns allargassats m’ha fet més conscient encara de la malaltia comuna dels humans: hem dissipat el component espiritual de l’anima i tan sols som purs insectes econòmics convertits en una plaga la qual devora sense fi els recursos que ens han estat dats.

Tot i així, no em pot la desesperança i, d’alguna manera imprevista, venç allò sublim que tots i cadascú de nosaltres té desat en una racó eteri. Reuneixo lentament i refaig el puzle amb les miques pessimistes del poder de la ment i la màgia de la imaginació, i puc sobreviure, sortir a fora de la masmorra i viatjar a través de l’aire. William Blake va copsar i escriure molt millor aquest sentiment quan va anotar que podia “veure el món en un gra de sorra/un paradís en una flor silvestre/Sostenir l’infinit al palmell de la mà/l’eternitat en una hora”. Amb un nombre petit de paraules va definir la capacitat de la nostra ment de sortir volant per la finestra de la imaginació sense límits, barreres o fronteres amb fonaments inútils. Tenim l’opció i l’obligació de viure d’una manera diferent, sense dominis externs, sense constrenyiments autoimposats, sense presses, angoixes i trastorns psicològics. Podem bescanviar tots aquests paranys per la lentitud, la puresa, la veritat, la perseverança i la confiança. Llavors una casa no serà una presó, els dies gaudiran de salut, el sol lluirà dins i fora nostre, i les malalties i cabòries seran una rondalla per explicar als infants prop del foc de llenya pura.

És una oportunitat que depèn només de nosaltres.