16 DE JUNY DE 2017

16 DE JUNY DE 2017

Hi ha dies en els quals només d’obrir els ulls ja se t’avança que alguna cosa important esdevindrà. És una mena de visió, de sentiment que fa parar el món, la vida i et deixa, per uns instants, fora de la realitat. D’alguna manera, l’energia espiritual t’avisa i et prepara, però no saps exactament per a què. Em passa sovint i, lluny de pensar en propietats reveladores, mai em deixa de sorprendre l’efectivitat de l’esdeveniment. He arribat a creure que eren casualitats, una mena de joc amb el destí, però amb els anys l’entreteniment ha donat pas a certa preocupació. Val a dir que t’hi acostumes i t’hi adaptes, com és propi dels humans, però temo llevar-me i que m’absorbeixi algun d’aquests missatges anònims.

Precisament, la darrera proclamació es va produir de forma recent fa poc. La recordo com si fos ara mateix. Era massa irreverent com per prescindir-ne, excessivament forta, però mai saps com es traduirà: si en quelcom global o en un acte particular. Deixes que el jorn comenci, el món es posi en marxa i, mentrestant, la realitat se t’enduu a la frontera de la quotidianitat. Oblides la nova i perds el somni. Segueixes amb les rutines matinals i les obligacions laborals, però la sement ha estat dipositada i creix fins que brota en forma d’una trucada o un missatge que t’avisa i t’informa. Llavors la pell s’esqueixa, la temperatura corporal davalla i la sang deixa de circular. De bon matí ja se t’havia avisat, ara la revelació és sòlida, ferma i tangible. Es presenta en forma de corb descansant en la branca d’un xiprer. La mort ha trucat a la porta.

De primer el cos no reacciona, s’endureix i et quedes com una pedra mal repicada pel cisell. La primera cosa que et ve al cap és la darrera visita, les últimes paraules creuades, però no les recordes del tot. Et penedeixes de la manca de memòria, però sobretot t’amortalla l’aflicció, la pèrdua. Seguidament, busques i garbelles els records. Rius en soledat i t’alegres dels instants compartits, de les vivències entrelligades. Ha marxat per quedar-se. Ha mort en l’essència de l’eternitat. Malauradament, el dia segueix el seu ritme i m’hi adapto. En alguns instants de lucidesa maleeixo poder interpretar aquests anuncis abans d’hora, però no sé com evitar-los. En el fons sóc conscient que cadascú carrega les seves penes de la millor manera possible.

No assisteixo al funeral, de fet els evito si puc. Prefereixo acomiadar-me de forma discreta, a la meva manera i no estic disposat a canviar-ho. Tampoc accepto comentaris al respecte, la llibertat és quelcom al que no estic disposat a renunciar. Llavors poso en ordre els sentiments. Em pregunto quin és el sentit de la vida, no des d’una visió biològica, tan sols des de simples paràmetres filosòfics. Trobo mil i una opcions, però cap no s’adapta al que sento i noto.

Les flors encara són tendres. Totes elles guarneixen l’escala la qual s’enfila fins al lloc on ja reposa i descansa. Li dic “a reveure” i mentre surto per la porta m’arriba de nou una llambregada. Somric. No em cal seguir donant voltes al desconegut. Tan sols és qüestió de fe i creences. Cadascú es vesteix amb les seves i, en aquest cas, el que ha marxat em fa saber que la vida val la pena només pel fet de les oportunitats que se’ns ofereixen, de les opcions, dels camins pel quals transitem. La vida, em diu, és ben senzilla: viu, frueix, gaudeix de la bellesa de les coses i cerca a cada instant l’espurna de l’eternitat.

“Quina sort, Salvador Sunyer i Aimeric, que hagis viscut”