16 DE MARÇ DE 2018

16 DE MARÇ DE 2018

Sóc anònim per a les persones que em miren: cap d’elles em reconeix, no li importa el que faig recolzat en el plataner vora el riu i no em fan preguntes impertinents. És una sensació quasi espiritual i mentre les aigües mancades de blau segueixen el seu curs, aixeco la mirada i et veig. Ressegueixo les teves ondulacions amb el dit dibuixant el perfil palpat tantes i tantes vegades. És una sensació tan meravellosa que no em cansaré mai de fer-ho una vegada i una altra. No estic segur que sentis el mateix per a mi, però jo sempre que puc canto les teves meravelles. De fet, ara que et veig des de l’altre banda del riu encara em sembles més bonica, atractiva i interessant. M’atreveixo a dir que he endevinat el teu secret el qual tan sols és un simple número, un senzill set.

Hipòcrates va dir que “el número set, per les seves virtuts ocultes, tendeix a realitzar totes les coses; és el dispensador de la vida i font de tots els canvis, inclús la Lluna canvia de fase cada set dies: aquest número influeix en tots els éssers sublims”. Però podem anar més enllà encara: els set pecats capitals, els set colors de l’arc de Sant Martí, les set columnes del temple de Salomó, les set meravelles del món o els set mars del nostre planeta. Fins i tot, es diu que el creador va descansar el setè dia… Alguna cosa deu tenir aquest número perquè al llarg de la història ens hagi influenciat tant profundament. I a nosaltres dos també ens ha passat el mateix, el set ens ha unit fins a extrems no imaginats encara.

Amb la punta del dit començo a comptar-te malgrat se’m fa difícil no distreure’m. Un, dos, tres… així fins a set. La màgia també forma part de tu, però suposo que ja n’estaves al cas. Quirinal, Virinal, Esquilí, Capitoli, Palatí, Aventí i Celi, els set turons de Roma. Te n’adones ara perquè em sento obligat a visitar-te sempre que puc? Ets una ciutat màgica, mística, antiga i farcida de rondalles, mites i llegendes. No et vindrà de nou si et dic que avui dia es fa difícil rascar les llambordes, totxanes i carreus per buscar la teva essència, però em conformo amb la mica que em queda entre les ungles i la polpa dels dits.

Des de l’altra banda de riu he deixat de resseguir les teves ondulacions i de palpar el perfil que et fa de rostre. Et camino. Enfilo el camí del Tíber el qual m’ha de dur cap on jeu l’estimat poeta anglès. Passaré per sobre la línia que separa la panxa boteruda de l’Aventí i el riu, i em recordaré d’aquell temple desaparegut dedicat a la deessa estrangera que caça entre els arbres. A ella li dedicaria un conte anomenat “El Boscany Aventí”, però aquestes són històries per explicar sota la Lluna a la vora del foc.