17 febr. 17 DE FEBRER DE 2017
Quan he penjat el telèfon he tingut una sensació estranya. No estava preparat per les conseqüències que generaria i menys encara per les sensacions que provocaria. És evident que el pas del temps és quelcom natural, però com no podem dominar-lo no som prou conscients de seu avanç. Simplement anem fem les nostres tasques rutinàries, intentem viure amb dignitat i ens entretenim amb les coses que tenim a l’abast. Poques vegades ens parem a reflexionar sobre el fet inevitable de l’envelliment o, més profund encara, de l’escurçament del temps de vida. I és que estem destinats a la desaparició, a la desintegració i a l’oblit. Per això m’alegra més encara el fet de saber que has deixat petjada o que encara es recorden de tu. He de pensar que alguna cosa hauré fet bé quan es produeix aquesta conversa:
-Què tal?
-Bé i tu? No m’esperava la teva trucada i menys encara a la feina.
-Com no tinc el teu mòbil he hagut de mirar per internet i al final he pogut localitzar-te.
-Vaja! Ja em sap greu. Vaig canviar de número ara farà un parell d’anys. I com és que em busques a passat res?
-Només et volia dir que em caso.
-Què? Et cases?
-Si i volia convidar-t’hi…
-No saps la il·lusió que em fa…però ara mateix tinc la sensació d’haver-me fet vell, de ser l’avi metralleta. Ja han passat tants anys?
I és que després de tant temps, et fa molta il·lusió que un jove que vas conèixer en un poblet del Pla de l’Estany quan feies de tècnic de joventut, et faci saber que es casa i que voldria que hi fossis present. Hi ha moltes coses per les quals paga la pena de viure i una d’elles és saber que has deixat un bon record a algú. Si això no ens omple és que no som prou humans encara. I el més important de tot és pensar que quan et facis vellet i t’arribi l’hora, te’n podràs anar feliç i orgullós d’haver passat una temporada en aquesta terra.