17 març 17 DE MARÇ DE 2017
A Roma hi ha la quantitat justa de brutícia, de vellesa, de desordre i de soroll per esdevenir una ciutat única i extraordinària. Arreu on poses la mirada trobes forats a la vorera, carrers laberíntics que no saps ben bé on van, palaus abandonats o que perden el maquillatge i ruïnes i més restes arqueològiques disperses sobre els set turons. Roma té la màgia necessària per prendre’t el cor, l’ànima i tot el que sigui intangible. No sabria dir quantes vegades l’he visitat, però no deixa de sorprendre’m. A cada nova estada que hi faig, descobreixo un racó nou, una capella minúscula o un fresc amagat rere una porta particular. Roma va dosificant els seus tresors i te’ls deixa veure ben a poc a poc. Potser ho fa perquè la vagis visitant, com una mare que espera una data assenyalada per veure els fills i treure la capsa de bombons que guarda gelosament, o perquè té vergonya de mostrar-se. El cas és que a mi em té el cor robat.
Avui tinc ganes de parlar-vos del cementiri dels anglesos o cementiri dels no catòlics: Cimitero acattolico o Cimitero degli Inglesi. Alguns poden pensar que els cementiris són llocs de profunda tristesa, desagradables i d’arquitectura vulgar. Segurament, en molts casos hi podria estar d’acord, però no aquesta vegada. La veritat és que quan entres per la porta es respira diferent i la llum és més intensa i angelical. Sembla impossible no sentir cap més soroll que el dels ocells o el que fa una flor en moure’s amb el vent. Sents a la pell el descans etern i el repòs de les ànimes que han trobat la pau.
Només d’entrar giro a l’esquerra cap a la part més antiga. La zona és ampla i les làpides es distancien unes de les altres, refugiant-se en la soledat. No puc deixar d’observar incrèdul com una piràmide presideix enorme aquell espai vell. Miro la guia que he adquirit a una delicada Mrs. anglesa a l’entrada i llegeixo que és el monument funerari de Gai Cesti, antic pretor i tribú de la plebs durant l’època d’August. Pel que sembla aquella terra estava destinada des de temps antics al repòs i al record dels mortals.
Deixo de mirar el sobresalt d’estil egipci i giro el cos fins a un cantonada simple i quasi buida. M’assec en un banc i llegeixo en una làpida: Here lies one, whose name was writ in water. Resto una estona mirant i palpant la làpida, després m’ajupo sobre les floretes liles que l’envolten i es fa evident el que buscava: la immortalitat existeix.
Entenc que la bellesa del lloc la donen els centenars d’homes i dones que jeuen sobre quilos de terra. La majoria d’ells són artistes, mecenes i estrangers. Russos, anglesos, canadencs, estatunidencs, australians i un llarg etcètera de nacionalitats. Tots ells a tocar-se els uns dels altres dins la part més nova del cementiri. Trobo a Percy Shelley sota un pi. Netejo la làpida la qual jeu a terra i ressegueixo amb el dit les lletres negres que diuen el seu nom. Un altre esperit etern. Malgrat pugui ser rar, noto en aquell lloc de descans la bellesa de la vida i l’essència de l’existència. Alguns ho podreu entendre, d’altres potser no, però si els poetes tenen el seu nom escrit sobre l’aigua, d’altres volem ser escrits dins el vent. Són només quimeres d’un lletraferit.
Si teniu la sort de ser a Roma i us pregunteu: per què té tanta màgia i bellesa aquesta ciutat? Quins esperits la vetllen? Aneu prop de la piràmide, entreu per la porta i hi trobareu la resposta que encara guarda per a vosaltres la ciutat eterna.