17 nov. 17 DE NOVEMBRE DE 2017
Els dies de Concord (primera part)
Aviat farà un any de la meva visita a Concord, Massachusetts. Hi vaig arribar després de més de cinc hores de trajecte amb tren des de l’estació de Pennsylvania Station de Nova York, sota el Madison Square Garden. Vam sortir de matinada i en plena foscor camí d’un somni, d’un desig. Recordo un vagó antic, prou brut, polsós i metàl·lic. Els viatgers eren majoritàriament obesos i de cara vermella i testa grossa. Me’ls mirava incrèdul sempre i quan la son no em fes reposar el cap sobre la finestra. Les conseqüències d’adormir-se en aquelles condicions eren un mal de cervicals terrible, dolor a la part baixa de l’esquena i patiment articular als genolls. Segur que aquell era el preu o el sacrifici que calia pagar per arribar al lloc de destí.
El paisatge era bonic a la llunyania i industrial a tocar de les vies. Els Estats Units és una terra de grans contradiccions, però tot i estar-ne al cas, encara em podia sorprendre. Veia de lluny l’Atlàntic de Nova Anglaterra i naus abandonades envoltant les ciutats i poblacions per les quals passàvem: Stamford, Norwalk, Milford, New London o Providence. Algunes d’elles eren llocs coneguts amb grans universitats, però la saviesa la deurien deixar reclosa dins les parets. Suposo que pel motiu de l’hora en la qual ens transportaven, es veia placidesa, calma i gebre. L’albada és diferent en aquelles latituds. L’intuïa tendra, poruga i gelosa. La boira baixa envoltava les cases de fusta i es colava sota els vehicles aparcats a la intempèrie. Més al nord, els arbres ho envaïen tot i podies tastar els colors del sotabosc, olorar el ball de la fulla quan queia de la branca i et permetia resseguir l’escorça de l’arbre partida pel llamp.
Nova Anglaterra és salvatge i, gràcies als esperits, encara no ha estat massa embrutada per la mà de l’home. Els boscos campen a la seva, els rius s’esfilagarsen a la plana i les ànimes mortes dels primers habitants suren sobre un vent el qual els acarona. No em podia creure el que veia. Cases de fusta discretes a un costat i l’altre de les conques fluvials. Eren diminutes en comparació al paisatge i procuraven no fer-se notar. Em va semblar que era una manifestació del respecte a la natura, cosa que no m’esperava dels habitants d’aquella estereotipada terra. En aquest sentit, ens donen mil voltes i ens en podrien donar lliçons, però això ja seria un altre tema. També deso a la memòria les joies naturals i salvatges en les quals encara somio, per així recuperar la sensació de fred que vaig tenir en abandonar el vagó i caminar andanes avall fins a l’estació de Boston South Station. Tot era net, impecable. Podries haver arrossegat la llengua pel carrer i no t’haguessis embrutat. Cap paper a terra, cap cigarreta mal llançada, cap soroll fora de to. Mai havia vist un lloc tan net i confortable. Tot era lent, tranquil i respectuós. Els edificis del carrer Summer Street, del Leather District Park, eren alts i freds, però a diferència de Nova York em semblaven més agradables, com uns monstres amb bona ànima i ales senzilles a les espatlles. Però no teníem temps d’entretenir-nos i ens vam ficar dins el primer taxi que hi havia a la fila per fugir de la fred i de Boston. (continuarà).