18 maig 18 DE MAIG DE 2018
Llevar-se quan encara no ha sortit el sol és una de les millors coses que faig. El món resta apagat i la solitud del silenci em permet reflexionar més a fons sobre els temes que m’ocupen. Precisament, aquest dimarts passat vaig sortir del llit abans de les sis del matí. Després de seguir la rutina habitual, em prenia un cafè mirant el passeig buit de vehicles i sense cap presència humana –suposo que és una hora poc apropiada per les ments endormiscades. Veia el sol despuntar, l’aire fred em provocava esgarrifances i tenia el cervell en blanc. Sabia que em caldria prendre una decisió important al llarg del matí, però romania quiet i respirant fondo. He après a ser sincer amb mi mateix, conseqüent amb els criteris que em guien en el present i a no tenir por a expressar les meves opinions. Al cap i a la fi, si no podem dir el que pensem i manifestar-nos en llibertat per què coi estem vius? El pitjor que ens pot passar és que algú sigui contrari a la nostra manera de pensar, que ens retirin la paraula o ens critiquin, però això no és important ni preocupant. Cadascú utilitza la seva llibertat com vol o com pot i jo faig el mateix. Penso que donem massa rellevància a mantenir les relacions socials amb persones amb les quals no és ni necessari ni responsable. No és una actitud egoista o misantrop, ni tan sols contrària a cap persona, sinó més aviat un requeriment a esdevenir sers humans amb dignitat, coherència i lògica. Si una cosa no ens fa bé, el millor és deixar de fer-la; intentar fer quelcom diferent només ens porta problemes i angoixes múltiples. En conseqüència, quan va ser l’hora de reunir-me amb les persones previstes tenia clar el que volia dir. Anys enrere m’haguessin ofegat les pressions, els nervis i els dubtes, fins i tot, les pors que la ment i l’esperit són capaces de generar. Per sort les suggestions les controlo amb relativa comoditat. I després d’escoltar-los amb atenció i explicar-me llargament vaig respondre negativament. Val a dir que em van honorar amb la seva proposta, segurament més del que jo em mereixo. Van ser amables, agradables i amics de debò, però em vaig mantenir fidel a mi mateix. Des d’aquí els vull donar les gràcies de tot cor. M’afalaga pensar que van venir a proposar-me fer el camí de retorn a la política municipal, però aquesta vegada per encapçalar un nou projecte. Però no ho puc acceptar. Avui dia la meva vida és senzilla, humil i tranquil·la. Dedico el meu temps a la literatura, a caminar pels boscos i els camps, a esdevenir un ser humà lliure i feliç. No vull res ni desitjo res, les ambicions les deixo pels demés. Per acabar, només vull repetir i repetir… Gràcies! I també dir-vos que respondre amb un no m’ha fet una mica més lliure; no ha estat fàcil, però m’espera el camí dels estels nocturns en el retorn als mites de la nit.