18 DE NOVEMBRE DE 2016

La mort és quelcom que tenim a sobre les espatlles, com una espasa de Dàmocles, la qual ens fa por i genera temor. Més enllà del fet inevitable del traspàs, tenim l’oportunitat de deixar rastre en aquest món i depèn només de nosaltres de la forma en la que ho fem.

Per exemple, avui 18 de novembre es celebra l’aniversari de la mort de Man Ray (1976) o de Marcel Proust (1922). D’aquest darrer llegia ahir un fragment de la seva obra A la recerca del temps perdut. Un recull extraordinari de les seves vivències, records i sentiments que tenen quelcom de semblant a molta gent, fins i tot, a mi.

Marcel, jove hipersensible pertanyent a una família burgesa de París de la primeria del segle xx, vol ser escriptor. Malgrat això, les temptacions mundanes el desvien del seu primer objectiu; atret per la falsa brillantor de l’aristocràcia o dels llocs d’estiueig de moda (com Balbec, ciutat imaginària de la costa normanda), creix a la vegada que descobreix el món, l’amor i l’existència de l’homosexualitat. La malaltia i la guerra, que l’apartaran del món, també propiciaran que prengui consciència de l’extrema vanitat de les temptacions mundanes i de la seva aptitud per arribar a ser escriptor i ser capaç de fixar el temps perdut.

Proust ens va deixar els seus escrits meravellosos, Man Ray les fotografies que juguen amb la llum. Van dedicar el seu temps a ser els millors en la seva tasca, a no fer cas a les males vibracions i a perseguir, fins el final, els seus somnis. Al cap i a la fi, només tenim l’ocasió de deixar memòria, experiència i bons records a les persones del present i del futur. Permeteu-me que us digui que la resta de coses són ximpleries, orgull i ego.