19 DE GENER DE 2018

19 DE GENER DE 2018

“L’ànima d’una excursió és la llibertat, la completa llibertat per pensar, sentir i fer exactament el que un desitgi. Sortim d’excursió principalment per trobar-nos lliures de qualsevol impediment i tota inconveniència, per deixar-nos enrere a nosaltres mateixos més que no pas per a lliurar-nos dels altres. Perquè desitjo un cert espai, un respir per a meditar sobre qüestions banals, on la contemplació pugui netejar les seves plomes i fer créixer les seves ales (…) és pel que m’allunyo de la ciutat per un temps, sense sentir-me desconcertat en el moment en què em quedo sol”.

William Hazlitt ( Anglaterra, 1778 – 1830)

El dilluns a la tarda vaig sortir a caminar amb la motxilla a l’esquena. La vaig farcir només de llibres i mocadors de paper, no requeria res més. Camino ràpid, sobretot si ho faig per la ciutat, i no és fins que deixo d’olorar el seu tuf odiós que baixo la freqüència dels meus passos. Odio la ciutat, execro la pol·lució.

Vaig estar uns minuts fent camí pel voral de la carretera. Els vehicles em passaven a escassos centímetres sense mostrar la més mínima educació i reverencia. Caminar a peu és l’únic mitjà de transport propi i intransferible de la espècia dels homínids i les màquines absurdes haurien d’aturar-se i moure’s al ritme del vianant. Però prefereixen passar-li quasi per sobre traient pit en comptes d’enrojolar-se. I és que l’evolució tècnica del transport ratlla l’estupidesa quan un homínid pren el volant. Val a dir que em vaig salvar de morir atropellat i no va ser per la manca d’intents sinó per la sort. En el moment oportú vaig girar a l’esquerra per avançar entre dos camps on el sembrat ja naixia. Al tocar de la llinda del camp vaig girar a l’esquerra per enfonsar els peus en les restes de fang gruixut, resultat de la pluja de dies enrere, i el bosc va fer-se present davant meu.

Vaig respirar fondo una vegada i una altra. El meu cos es va relaxar, el ritme cardíac baixava lentament i el cel s’eixamplava omnipotent. En moments com aquest és quan te n’adones que la natura és la millor medicina que existeix. Res de química, sinó arbres, ocells, plantes, formigues i ratolins. Quantes patologies psicològiques fruit del tipus de vida que portem deixarien de ser vigents si compartíssim la vida amb un roure o amb un pardal? Endevinaria la resposta: la majoria, sinó totes. L’home és l’animal més estúpid que conec i l’únic capaç de matar-se lentament i sentir-se’n orgullós. I llavors diem que som l’espècie més evolucionada! Pels que pensen d’aquesta manera no en tinc una justificació possible ni viable.

Seguia pel corriol. El temps transcorria lent com un estiu d’infantesa. Només existia jo, però no un jo vulgar sinó el de veritat, el real. Tot el sobrant s’esmicola, la crosta urbana s’evapora i la pell veu la llum. Tot això en trenta o quaranta segons. No sabria imaginar com de llarga seria una vida sencera dins la natura ja que dins seu el temps deixa de ser quelcom important.