19 DE MAIG DE 2017

19 DE MAIG DE 2017

Una fulla surava sobre el vent senzill del capvespre. S’interpretava davant meu un espectacle magnífic, raó per la qual vaig decidir prendre seient.  La fulla de pollancre era de tons grocs amb taques marrons i la seva forma posava un xic de cor a l’ambient. La dansa ascendia per a caure i s’accelerava per a frenar. Poc a poc es retorcia i feia giragonses per donar més força a l’exhibició, però no li calia ja que l’escenari era el cel blau i la platea un camp de blat de verd lluent. La fulla morta donava vida i em feia gaudir. Poques vegades un ball m’havia donat tantes satisfaccions i havia penetrat així en el meu interior. I és que en les coses senzilles hi trobem les més altres complaences. L’espectacle no va allargar-se massa i, en el moment que la fulla va jaure a terra, em vaig aixecar del seient improvisat per aplaudir tan magnífica actuació. Érem tan sols l’actriu i jo. Ningú més destorbava l’experiència d’un espectable tan singular.

Vaig ser conscient de la importància de la soledat la qual em permetia trobar-me cara a cara amb la natura sense cap mena d’intromissió. La dansa de la fulla era un regal que la terra feia a un viatger solitari i, per aquest motiu, em vaig allunyar més del camí. Transitava ara per camins imaginaris sense cap altra companyia que la meva ombra allargada cap a l’est. Pressentia que un ocell em mirava fixament, però respectava amb una reverència silenciosa el trànsit aventurer. Mirava a terra intentat trobar alguna pedra de forma curiosa o algun còdol massa arrodonit. Distret com anava, una sargantana em va sobtar. Ella es va adonar de la interrupció i, quieta fitant-me dolçament, em va demanar disculpes. Després va fugir massa ràpid per poder-la seguir amb els ulls humans massa poc acostumats a allò salvatge. Metres més avall un camp de farigola florida m’acompanyava fins a la vora del riu, on seia de nou.

Vaig tancar els ulls per tenir la sensació d’estar més sol encara i posava en alerta la resta dels sentits. Olor, tacte, sorollets, un fred lleuger. No recordo quanta estona vaig estar en aquest estat, però el temps transcórrer diferent quan ets dins seu i no fora intentat mesurar-lo amb estris ximples. Sabia que tot depenia de la soledat, de permetre al meu cos i la meva ànima d’estar en contacte amb allò que els és propi. I llavors tot s’atura. El cos deixa els límits físics i penetra l’aire, les roques i el riu. Ets totes les coses en una de sola. Ets natura.

Tenim por d’estar sols, ens angoixa pensar que cap altre humà és a prop nostre i errem sovint prenent decisions fal·laces. Estar sol és estar amb tu mateix. És el millor regal que ens podem donar. Un acte d’un valor il·limitat i d’un amor sense fi. La soledat ens aporta la reflexió, la meditació, la pau i el descans. Però no ens equivoquem de nou, hi ha moltes maneres de romandre-hi i tan sols una és l’encertada: en la natura –no confondre-ho amb només estar-hi–, dialogant amb la natura.

De ben segur que quan us vegin asseguts parlant amb una mata de flor de Sant Joan, mirant una espiga voleiant o com un escarabat travessa un bassal us diran rars, bojos o bestieses semblants. No defalliu, no abaixeu el cap ni renuncieu als vostres propòsits més purs. No us molesteu, no us rendiu, ans el contrari, rieu i sentiu-vos orgullosos. Ells són els que estan equivocats: us penseu que gaudeixen tant de la natura –i de la vida– amb un gerani trist i solitari penjat de la barana del seu balcó? Creieu que són més feliços amb un test amb menta o una tomaquera irrisòria entaforada en una jardinera? Aneu mirant les flors urbanes penjades de les façanes o dins els patis de les cases nobles de la ciutat. Allò que gaudiu uns dies a l’any, jo ho trobo cada dia quan passejo.