2 DE FEBRER DE 2018

2 DE FEBRER DE 2018

Moltes vegades hem desitjat la soledat o desaparèixer de la nostra realitat marxant ben lluny a l’altra banda del món. Molt sovint, si no en la majoria dels casos, ho faríem en una illa deserta on ningú ens molestés. És ben romàntic i bucòlic, però les imatges compartides per la societat actual són més aviat dolces i atractives. La realitat no és ni tan bonica ni tan còmode, més aviat és tot el contrari. Si que és cert que necessitem estar a soles amb nosaltres mateixos per tal de reflexionar sobre com dirigim el vaixell “vida”, com travessem les tempestes i a quin port volem llançar l’àncora. Amb tot, amb uns minuts ens és del tot suficient i no ens manca més temps. Però què faríem si estiguéssim sols al llarg de dies, setmanes, mesos i anys?

Tal dia com avui, el dos de febrer de mil set-cents nou, Alexander Selkirk va ser rescatat d’una illa de l’arxipèlag Juan Fernández (Xile) pel vaixell Duke. La història d’aquest escocès s’ha fet famosa arreu del globus a través de la novel·la inspirada en els quatre anys i quatre mesos que va romandre abandonat: Robinson Crusoe de Daniel Dafoe. Sabem que l’escriptor va tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo i, juntament amb les peripècies de Pedro Serrano[1], va elaborar un dels clàssics de la literatura universal. Tots coneixem el que Selkirk va haver de fer per sobreviure ja que els llibres i el cinema ens ho han explicat fil per randa. L’última versió contemporània la podem trobar al film Nàufrag dirigida per Robert Zemeckis i protagonitzada per Tom Hanks l’any dos mil. Però jo em decanto més per la versió del suïs Johann David Wyss anomenada La Família Robinson, publicada al mil vuit-cents dotze, i de la qual se’n va fer una sèrie d’anime[2] al Japó (mil nou-cents vuitanta-u) la qual es va emetre a casa nostra. Com sempre és més recomanable llegir el llibre, però la sèrie està ben feta i molts la recordem de forma entranyable.

Selkirk mai va ser un nàufrag. Sabem que a l’octubre de mil set-cents tres anava a bord del galera Cinque Ports i que després d’una forta discussió amb el capità va ser abandonat en una illa com a càstig –no en sabem la data exacte-. Va ser un acte de crueltat, però als vaixells la vida s’endevina dura i, certament, angoixosa. El càstig va immortalitzar l’escocès, però no hem d’oblidar que per prendre aquesta mesura tan extrema, Selkirk deuria ser una bona peça. Al capità del Cinque Ports no li va anar millor ja que poc després el seu vaixell es va enfonsar. De ben segur que la seva actitud desafiant amb el capità de la galera el va ajudar a sobreviure i emprendre la batalla diària de la soledat. Potser gràcies al seu caràcter no va morir amb la resta dels seus companys al mar i va poder explicar les seves “batalletes” posteriorment.

Sabem que va tornar a Anglaterra i que es va casar, però el mar era el seu destí. Es va tornar a embarcar novament per tal de recórrer els mars, però va morir a bord del Weymouth el tretze de desembre del mil set-cents vint-i-u. Va ser enterrat al mar a tocar de la costa occidental de l’Àfrica.

He de concloure que la vida és un aventura en ella mateixa, amb tot no ens cal voltar el món i navegar per mars remots. A casa nostra hi ha totes les coses que aquest planeta ens ofereix, només depèn de com mirarem i amb quina intenció. Les aventures passen perquè volem que passin, perquè estem disposats a fer de la vida un temps divertit, arriscat i inesperat. Tot el que hi ha d’aventura en una illa deserta ho tenim a l’abast de la mà caminant quatre o cinc minuts, però avui recordem amb reverència aquell temps en què es podia pujar a un veler sense saber on et duria el vent.

[1] Pedro Serrano fou un capità espanyol que al mil cinc-cents vint-i-sis va sobreviure a un naufragi en un banc de sorra al Mar del Carib juntament amb un altre company. Només Pedro Serrano va poder mantenir-se en vida i va ser rescatat vuit anys després del naufragi al mil cinc-cents trenta-quatre.

[2] L’anime és el terme que agrupa els dibuixos animats de procedència japonesa