02 juny 2 DE JUNY DE 2017
No estava preparat ni predisposat a cap mena de pregària. Val a dir que em trobo en moltes ocasions tota classe de déus en els passejos que realitzo, sobretot en les hores de poca llum de l’alba o del capvespre. Serien prop de les onze del matí d’un diumenge de maig, mentre caminava sense pensar en res, quan els rajos que em llançava Apol·lo van desaparèixer de cop. En un primer moment, vaig creure que uns núvols tapaven el sol, però el canvi de temperatura m’indicava que havia comés un error.
Sense adonar-me’n havia entrat per la porta principal del temple més extraordinari i majestuós mai construït. La cúpula s’elevava formosa, espessa i sublim. En mirar-la, una mena de gel es cristal·litzava i repartia entre la sang, glaçant-me l’alè. Res es podia comparar amb els arcs apuntats que edificaven les capçaleres dels plataners, tan prims a l’extrem i fermament robustos a tocar dels fonaments. La nau era estreta, oprimida i delirant. Els pilars laterals deixaven veure petites capelles farcides d’ortigues negres, esbarzers i cua de cavall. Cada una d’elles guardava el seu secret, l’altar corresponent i el vitrall més ben guarnit de l’univers. Entretant, els verguerons de plom es movien al compàs del vent del sud. Vitralls tous, prims i tendres els quals esgarrifaven a les ànimes més penitents. A l’esquerra, les capelles laterals estaven dedicades al rec, a l’hort guarnit, al conreu. Menys ostentoses que les dretanes es presentaven més àmplies, més juganeres i trapelles. A simple vista enganyarien a qualsevol, però no pas a qui reconeix el joc matusser de Puck.
El paviment era humit, com li corresponia, fred i mort. Tot de tombes oblidades i gastades es podien intuir entre la sorra dipositada per l’humà inconscient. Ben lluny, l’altar major: invisible, eteri, fet d’aire i de llum coagulada i presa per l’esperit. El sol assumia la funció de rosassa i presidia l’edifici fugisser i efímer. La il·luminació era envejable, del tot irreproduïble. Cap pintor del segle dinou alemany o rus seria capaç de captar aquella sensació lumínica, ans al contrari, ploraria sense consol per la seva inutilitat en prendre el pinzell davant la tela.
La pell se’m feia escates en sentir engegar l’orgue i la primera cançó a dalt al cor. Les veus naturals reproduïen el Confutatis. Els branquillons feien les octaves altes, els troncs buits les baixes. El rossinyol dirigia els instruments de vent, els pica-soques la percussió. Incapaç de controlar-me, no em va quedar més remei que començar a recitar els versos d’una pregària mai abans confessada en honor i record a l’esperit de Gea, encara no vençuda per la indústria infernal.