2 DE MARÇ DE 2018

2 DE MARÇ DE 2018

Què és la por? Per què tenim por? Aquestes preguntes tenen respostes diverses. Podem tenir por a causa de situacions reals o imaginàries i podem sentir la por del passat, la present o la futura. En aquests casos depèn de la nostra percepció, de la manera com entenem la vida i dels criteris que fonamenten les nostres emocions. D’altra banda, des d’un punt de vista biològic és tan sols un mecanisme de defensa que ens posa en alerta i ens permet respondre davant de situacions adverses. Així doncs, la por podria tenir una vessant positiva que ens serviria per protegir-nos i defensar-nos. Però i si la por no és individual sinó col·lectiva?

Hi ha dues maneres d’entendre la por d’un col·lectiu: la primera fa referència a quan aquest es sent en perill i la segona quan el perill incumbeix a tots els seus membres per igual. És a dir, hi ha emocions que podem sentir com a col·lectiu: la pèrdua de seguretat, la pena o la ràbia. I emocions que afecten a tot un col·lectiu: la por a la mort. En el primer dels casos es respon ràpid i les conseqüències desapareixen a curt termini, però en el segon cas el temor és permanent i quasi fundacional. Des del meu punt de vista, cap d’aquestes possibilitats esmentades és certa ja que la por no existeix, ans el contrari, és creada. Així doncs, una sensació creada pot deixar de ser-ho.

La mort ens ha estat presentada com un fet dramàtic, trist i injust. En aquest sentit les creences metafísiques de cadascú poden alleugerar la desaparició del ésser humà o esdevenir un cataplasma sentimental, però no li donen cap solució atès que la mort forma part de la vida. Una altra qüestió seria plantejar-se perquè les societats occidentals ens la presenten de forma penosa i injustificable, però això ja seria encetar un altre tema. La mort no ens hauria de fer por ja que com va escriure Epicur de Samos: “La mort és una quimera: perquè mentre jo existeixo, no existeix la mort; i quan existeix la mort, jo ja no existeixo”. Una altra manera de presentar-ho seria la del savi xinés Confuci qui va dir que “si encara no coneixes la vida, com pot ser possible conèixer la mort?” De forma encertada se’ns proposa una altra visió de la desaparició més centrada en la idea del no viure plenament. Hi ha gent que respira i ja és morta i persones traspassades més vives que tu o que jo. No hem de patir pel dia que a tots ens arribarà, ans el contrari, sabent que tard o d’hora el cor deixarà de bategar ens cal viure d’una manera diferent. El temps que se’ns ha donat el menyspreem amb maldecaps, preocupacions, angoixes, rabietes i amb situacions innecessàries. No hi ha res pitjor que una persona interessada només en el seu ego, en la seva pròpia ambició desmesurada. A aquests els espera el mirall narcisista de l’estany d’aigües estancades i pudents. En canvi, una vida senzilla, tranquil·la, justa i austera amb grans dosis de cultura, reflexió i confiança representa allò del terme mig socràtic. Ens oblidem dels aspectes més importants de la vida mentre som vius i llavors ens angoixa la mort. Jo penso que ens hauríem d’ocupar i preocupar de ser sincers amb nosaltres mateixos, d’actuar en conseqüència, de ser responsables i de viure d’acord amb els preceptes de la natura. No ens enganyem, al sistema econòmic actual li interessen només els rendiments econòmics de la vida i de la mort (car és necessari estalviar per poder morir amb dignitat), i els humans ho aplaudim i consumim sense aturador. No ens adonem que la nostra vida passarà surant per la superfície i que tan sols els valents que es capbussen podran veure la immensitat del mar, la bellesa dels oceans i la riquesa de la vida natural. Sí, ens hem oblidat de viure i de ser un exemple pels que vénen darrere nostre. Ho va sentenciar molt bé T.S. Eliot quan va escriure: “no tenim por de la mort, el que realment temem és que després d’ella ningú noti la nostra absència”. I a hores d’ara, a la majoria de nosaltres, no se’ns recordarà per haver estat valents i haver fet de la nostra vida quelcom extraordinari, quelcom irrenunciable.