20 D’ABRIL DE 2018

20 D’ABRIL DE 2018

 

“Que insuportables podrien ser els dies, si la nit amb la seva rosada i obscuritat no vingués a restaurar el món decadent. Així com les ombres comencen a reunir-se al nostre voltant, els instints primitius es desperten, i abandonen els nostres caus, com els habitants de la jungla, en busca d’aquells silenciosos i taciturns pensaments que són la presa natural de l’intel·lecte.”

H.D.T.

La son que ens acompanya de nit ens dóna descans per tal de recuperar energia, però és tan sols un parany. Descansem per tornar a la feina, per repetir el cicle i la rutina que ens ha dut a l’esgotament. Així un dia rere una nit i una nit rere un dia. Si tenim sort recordarem un somni, si ens guia l’angoixa just un malson. Ens caldria dormir de dia; seria millor viure de nit. No podríem esdevenir humans sense la foscor que tapa les estupideses diürnes il·luminades pel sol enlluernador. De dia som monstres, mecanismes sense esperit que es mouen elèctricament sense connexions neuronals. Som sers insensibles, coses desanimades. A la llum del sol tot viu, però sota la claror pàl·lida de Selene només brilla allò veritable. La foscor amaga el rostre que ens identifica, ennegreix la façana i aguditza els nostres sentits. Ja no importa com pretenem ser sinó qui o que som realment. Deixa de prevaldre la imatge i mana la ment, l’emoció. Aquesta realitat tan bella ––la que ens defineix de debò–– l’amaguem, l’empresonem sota els llençols, dins la manta i l’esclafem contra el coixí. Som assassins perfectes del nostre destí. En el moment en què la foscor es comença a escampar la sang brolla al cel rogent i ens afanyem a tancar-nos portes endins. Només les ments innocents i puerils desafien les tenebres interiors i juguen a fet i amagar amb el  capvespre malaltís. La joventut allunya el temor a l’ímpetu que ha perdut el món dels adults, més preocupats per les aparences maquillades de rajos solars. Si caminéssim o passegéssim ficats en la nit, aprendríem a conèixer el silenci, a gaudir de les fràgils lluminàries que decoren la volta celest, a connectar amb tots els tresors que ella exasperada guarda en secret i dels quals només gaudeixen els cors desvetllats i afligits. Tan sols uns quants d’entre els mortals han sabut entendre que fent de la nit la seva aliada i de la lluna el seu far, podran entrar en aquell estat de contemplació del món sensible, és a dir, al món de la creació obrint l’ànima a l’experiència interior i fent possible el rencontre amb l’unitat de l’univers.