20 DE GENER DE 2017

20 DE GENER DE 2017

Sento com el glaç penetra entre la porositat de la dermis. La seca, la clivella i l’adorm. El dolor es fica endins i mata el sistema nerviós. No sento res, el cos sembla que ha mort o ha pres la decisió d’hivernar. Ho desconec. M’agradaria haver donat la meva opinió, però ha decidit per ell mateix. Em fico en el portal d’un bloc de pisos intentant tornar a la vida, però m’arriba una pudor fètida la qual m’expulsa de nou al carrer. A cada pas un soroll cruixent em recorda que m’esberlo. Em costa restar a fora en aquestes condicions. Camino tan ràpid com em permeten unes articulacions que ja no són meves i grinyolen desengreixades. No sé on vaig. M’adono que estic avançant o reculant, vés a saber. No sé perquè camino si desconec el destí final. Freno en sec. Intento rumiar escodrinyant en el buit. Res. En una llambregada, alguna connexió neuronal em recomana que torni a casa. Em sembla que és la millor opció atès que les baixes temperatures han decidit anorrear-me. Aixeco el cap per saber on em trobo, però escollo guiar-me pels panots. Tinc la costum de mirar sempre avall i conec les taques d’oli, de pixarades, les esquerdes i sotracs. Són ells el que m’orienten. A vegades és millor mirar a terra que a determinades escenes enlairades. En breus minuts, em trobo posant la clau al plany. Els tremolors em compliquen l’encaix, però me’n surto prou bé. Tanco la porta i em fico dins la meva habitació.

Recupero lentament la temperatura. Totes les funcions sembla que arrenquen i reprenen la tasca innata encomanada. Sé que sortir d’aquestes quatre parets és perillós i ja no en vull eixir més. Aquí tinc tot el que em manca per ser feliç: els llibres, els vinils antics i la ferralla informàtica. Estic connectat al món sense córrer cap mena de risc. Si surto em sento agredit, la gent em mira jutjant-me, m’acusen, m’acomiaden. Miro a terra per estalviar-me la mirada inquisidora de qui especula sobre la meva vida. Són dolents i no els caldria ser-ho. M’agredeixen impunement, versen sobre els meus actes i sentencien que mereixo, com a mínim, la mort. Potser només són imaginacions de la ment pertorbada que aguanto sobre les espatlles o temors els quals faig deambular quan perdo els carreus defensius que amuntego. Sigui com sigui, aquest moment que m’ha tocat viure és un parany continu. Com m’ha esgarrapat el fred i el glaç en sortir a fora, m’urpegen les paraules maldestres dels que respiren el mateix aire que jo. Aquí tancat seré feliç… Sí, estimat doctor Saito. Hikikomori… hikikomori.