20 jul. 20 DE JULIOL DE 2018
Els camps de Preixana
Sort n’he tingut de la marinada. El trajecte no hauria estat tan fresc i agradable sense el bufar lleuger del vent marí. Al principi, camino sense rumb i sense destí amb l’únic objectiu de deixar de pensar en les cases i en els carrers. És una necessitat que estripa el que em queda d’urbà i m’abraona impune cap a qualsevol engruna de natura per petita que aquesta sigui. Vagarejo uns minuts, però no massa. A la fi deixo enrere l’última crosta de formigó del camí i trepitjo la sorra més fina que he aixafat mai. Llavors m’aturo a olorar l’aire i a deixar que m’espolsi mentre tinc els ulls closos. Abaixar les parpelles em serveix per reanimar i purgar l’esperit juganer d’un simple servidor d’Oberó.
Em decideixo a pujar per una costa esgarrapada i seca la qual fa el possible per atraure la meva atenció. Tot d’esfinxs vegetals adornen l’ascensió i la seva presència m’anuncia un espai sagrat o potser sacralitzat temps enrere amb propòsits que desconec. Em pregunto si la pujada em durà cap a un temple i val a dir que tot m’ho fa pensar.
Quan sóc al capdamunt, una tórtora anuncia la meva arribada. El vent bufa encara amb més força i em costa moure’m. Semblaria que la marinada volgués impedir-me la visió, però és en va. Giro la testa a la dreta i davant meu puc veure els camps sense espiga conreats ja fa molts dies. Llavors endevino el motiu pel qual va ser creat el promontori que no és altre que fer de mirador dels camps i el paisatge. Fito les tiges seques de color daurat d’un pam d’alçada, les tonalitats de groc pàl·lid les quals presumeixen encara amb vigor i enjoien amb l’or el treball rònec i aspre dels homes. Formes impossibles creen camins, marges i feixes. Alzines, oliveres i ametllers esdevenen els agrimensors sense veu del territori. Cada camp té vida pròpia i cada rostoll un conte per explicar, però no tinc la melangia suficient per escoltar-los.
Als peus del turó, Demèter —deessa dels cereals i l’agricultura— disposa d’un temple magnífic el qual s’allarga centenars de metres enllà, fins a tocar de dos campanars que s’albiren al fons i les muntanyes. Potser des d’aquesta talaia en la qual em trobo es celebren misteris semblants als d’Eleusis i no seria res estrany ja que es respira divinitat arreu. La marinada bufa altra vegada, les llagostes toquen una melodia sorda i a la gran platea la sega s’ha acabat. Els camps s’endevinen massa suats, acalorats, adolorits i ensopits. Necessiten reposar. Veig també oliveres i ametllers arrenglerats seguint uns punts cardinals invisibles que no comprenc. Es barreja el daurat amb el verd i el color de la terra seca, dolça arena on s’arrelen com urpes d’esparver les llavors que un dia naixeran.
Estic envoltat de pins i em revé a la memòria la meva estimada Empúries. Els arbres s’aixequen vigorosos talment com columnes d’un temple amb capitells fets de pinassa. Els grecs antics s’han fet presents sense la necessitat de tenir el mar a tocar dels peus ni un port on descarregar les àmfores. Llavors em pregunto, on és la gent? Per què no han acudit a la crida de Demèter, a l’anunci dels savis atenencs? Possiblement l’aleteig del mussol no arriba per aquestes contrades.
Resto embriac d’aquella bellesa rústica amarada d’esforç i suor de tantes i tantes generacions precedents i contemporànies. Em fa estremir pensar-hi així que decideixo baixar la pujada i refer el camí de tornada. Passos enllà, després de creuar el canal, m’aturo un instant per mirar-me de lluny el promontori i penso: “Quin espectacle tan bonic s’interpreta aquesta tarda, prop de les set, en els camps de Preixana. Uns camps que són el principi i la fi d’una espècie anomenada humanitat”.