20 D’OCTUBRE DE 2017

20 D’OCTUBRE DE 2017

He vist com un cuc s’arrossega per la sorra seguint uns instints els quals no puc esbrinar.

He vist com els cargolins s’aferren resinosos als pilars d’acer de les senyals de trànsit.

He vist com els rapinyaires es gronxen amb les cables de mitja tensió de la línia nova absurda.

He vist com la malva envaeix el camí per on es traslladen les bicicletes humanes.

He vist com un banc buit de color verd esquerdat esperava que algú s’asseiés sobre seu.

He vist un escarabat esmunyint-se accelerat entre els rosers trasplantats.

He vist com el sender s’acabava sense avisar a ningú.

He vist el quitrà fals, malalt i esquerdat el qual no podia transpirar i moria amb lentitud.

He vist un campanar amb església el qual té campanes sordes i resta buit sense feligresos.

He vist un cementiri petit i senzill on reposen homes i dones supervivents de la seva pròpia existència.

He vist una llar melangiosa i abandonada la qual es desintegra sense esma mentre es recorda de temps antics.

He vist un rierol sense aigua revivint els jorns de pluja i turmenta.

He vist un camp acabat de llaurar on els rostolls semblen cadàvers fossilitzats amb la boca oberta cridant al cel.

He vist piles de carronya al bosc pròpies de l’espècie humana dement i deshumanitzada.

He vist el pont vell el qual ja no pot suportar el seu propi pes.

He vist la terra espessa regada pels bassals artificials de la contaminació.

He vist pondre’s al sol, espectacle magnífic que l’univers m’ofereix.

He vist la cúpula celest de blau intens arquejant-se cap a l’oest.

He vist els núvols prims surant entre els estels intermitents.

He vist el vent jugant a fet i amagar entre la volta de catedral de l’alzina surera.

He vist la ciutat compactada i oprimida en ella mateixa, símbol de l’home corromput.

He vist les meves petjades entaforades en l’opressió de la gravetat.

He vist l’ombra la qual m’avança en el gest de caminar.

He vist la lluna jove, tossuda en brillar amb una llum que no li pertany.

He vist la ferum podrida de les emissions estúpides dels carburants mentre s’escampa.

Avui he vist tantes i tantes coses dins el paisatge en extinció que només em resta de veure el més important de tot. M’agradaria tant poder dir un dia amb esperança:

Avui he mirat dins meu, m’hi he vist i m’hi he reconegut.