21 abr. 21 D’ABRIL DE 2017
Cal que el meu temple mogui els homes com els mou l’ésser amat.
Diu Fedre a Sòcrates a Eupalinos o l’Arquitecte de Paul Valéry.
Mai m’he considerat, ni crec que el futur ho resolgui, res semblant a un escriptor. Per a mi és una paraula massa gruixuda la qual només té sentit si es relaciona a certs homes i dones de gruix. No m’agraden les definicions a grosso modo ni els llibres comprats a pes i, per tant, cal especificar a cada persona que escriu amb la paraula justa i escaient. Hi ha persones que escriuen per encàrrec, d’altres que ho fan per força i, encara més, que ho fan per ambició. Fins i tot n’hi ha moltes que ho fan perquè els agrada! Per a mi és totalment incomprensible totes i cadascuna de les anteriors.
Escriure pot ser un ofici, una afició, una distracció i una manera d’esdevenir membre de la cultura tradicional i local. Però a mi escriure em dol, em costa, em pertorba i m’esgota. En moltes ocasions, fins i tot, m’anorrea com a individu deixant tan sols una carcassa de costelles esquifides sobre el paper. Llego a cada paraula i a cada línia una part del meu cos i bona part de l’esperit. En comptes de la tinta, buido la meva sang sobre el paper i miro com regalima mentre la meva vida s’atura i perd la consciència. L’ànima em deixa, m’abandona i prefereix romandre sobre una pàgina escrita de qualsevol manera. Mentrestant, jo sóc del tot conscient que deixo, dono, ofereixo, mostro i regalo la meva vida a aquells i aquelles que li volen fer un cop d’ull.
Sóc addicte a l’escriptura perquè estic enganxat a la vida i a la passió. No hi pot haver literatura sense una vida dura, patida, dolguda, plorosa, suïcida, estimada, odiada i viscuda. No entra en les meves tristes neurones altra forma de fer i ser. Després el que escric pot agradar més o menys, però és vida en format paper. Potser els llibres que he viscut acabaran plens de pols, els llançaran a les escombraries o els utilitzaran per encendre el foc. Sóc conscient que tot plegat en aquest univers és efímer i acabarà desapareixen. Amb tot, mai ningú em podrà dir que sóc escriptor perquè a mi el que m’interessa és posar escrit amb llapis les emocions, els sentiments i les sensacions. I això la majoria de les vegades està ben allunyat de la professió. I penso que si escriure es considera una feina, per a mi ja ha perdut la seva raó de ser. En aquest sentit, han vençut els homes i dones màquina. Jo, en canvi, busco els homes i dones sensibles. Aquestes persones que s’allunyen de la comercialitat absurda i graten, allà on els deixen, cercant vida en algun racó.
Com Fedre apunta amb finor, si l’escriure no es fa amb sentiment i emoció el temple s’aguanta i pot resultar bonic i tot, però el temps l’oxidarà i derruirà. En canvi, si vols enganxar a la vida al qui et llegeix, has de buidar-te cercant la proporció final del temple o narració. Cal Completar la funcionalitat amb la passió i combinar el material amb el cor.
Perquè no hi ha literatura veritable –o art– sense bellesa, ulls que la mirin i sofriment i pèrdua de vida de l’escrivent.