21 jul. 21 DE JULIOL DE 2017
L’estiu a decidit assecar l’escorça d’una forma persistent i pacient. Assaboreix la victòria de l’estació: l’arena s’esberla, les fulles moren d’un atac sobtat de clorofil·la, els animals són atacats per munions d’insectes i els bassals han mort. Tot s’eixuga en aquests dies del sol regent. Jo també ho faig empès per un cansament físic i psíquic. Perdo el líquid vital igual que la resta d’ànimes orgàniques les quals han pres la decisió de romandre prop de mi els dies de juliol. Dic “properes” per intentar mimetitzar-me a elles, però reconec que sóc jo mateix qui es manté a una distància estèril i l’únic responsable de l’aïllament.
No vull donar la cara. Em costa reconèixer l’error, sento vergonya per haver-me perdut entre mentiders i traïdors. Segueixo fil per randa la mesquinesa de la turba encegat per un premi inabastable. Una recompensa presonera de la definició que et precedeix i t’acompanya. Amb tot, no esbrinaràs qui et caracteritza ja que parlen d’esquena i d’esquitllentes. Però erren en l’objectiu ja que per sort el sol també ha marcit l’afany de venjança. Estic tan cansat i trist que no pretenc resquitar-me.
Pesarós observo com el riu baixa sense aigua, com a la saba li costa d’enfilar-se per un tronc castigats a cops, com rebenta la terra i expulsa la lava acumulada. Foc espès que rabiosa deixa escapar, cansada de protegir els que tan sols la castiguen. Potser la lava resulta imaginada, figurada o inexistent, però les marques de les esquerdes del camp de blat de moro són una prova irrefutable de l’erupció. El món està malalt. Una plaga s’escampa arreu per mar i muntanya. Ensorra, aniquila, mata, perverteix, assassina, contamina. La desena plaga és la humanitat forassenyada, així doncs, la mort dels que vindran, la fi dels primogènits els quals seran hereus d’un planeta estèril.
Per moments em refaig. La claror de la tarda de juliol ha insuflat i donat corda el meu pessimisme. Un vent ondulat em treu del rostre aquesta sensació hipocondríaca i tot canvia. Tot depèn dels ulls que la miren, de com transformem les coses i els gestos. Ara veig l’esquerda de l’arena com un camí, les fulles seques com papallones volant, els insectes donant vida en pol·linitzar i els bassals morts com a pantans que es reompliran. Les crítiques són una benaurança, un medicament que cura l’ego. Veig l’aïllament necessari per escapar del jo impostat. Tot a mutat, tot s’ha transformat en coratge.
La saviesa popular diu que a l’estiu tota cuca viu, vés quines coses que té el juliol. I, tot just després, amb revé una pregunta: hi ha lloc enmig per un bri d’esperança?