22 DE DESEMBRE DE 2017

22 DE DESEMBRE DE 2017

Com de costum, vaig sortir a caminar a les set del matí. Era un dissabte d’aquest desembre i caminava amb soledat sense ensopegar-me amb cotxes ni vides humanes. La foscor ho impregnava tot i només una alba en plena lluita amb la nit tractava de fer-se lloc a l’est. No era còmode moure’s, el fred es volia enganxar a la roba i la poca pell que estava al descobert es refredava sense remei. El pitjor de tot era el vent el qual es rebotia contra meu a cops fent-ne saber que era ell qui manava. No tinc per norma immiscir-me  en els assumptes dels déus així que em vaig afanyar a posar-me a recer. En aquests casos, tota precaució és poca.

Caminar quan el dia encara no ha nascut és una experiència bonica i recomanable. Les plantes es troben recobertes d’un glaç fet de petits cristalls brillants els quals es desfan quan els toques amb la polpa del dit. L’herba s’allibera de la capa opressora de la nit i el càstig te l’emportes amb tu a causa de la teva xafarderia. Els arbres dormen taciturns i amb prou feines es mouen. De ben segur que somien en la primavera, el rajos del sol del mes de maig i les altes temperatures. Però no pas tots, em sembla que alguns d’ells viuen l’hivern amb una alegria envejable. Com les persones, uns arbres s’adapten i uns altres són més reticents. Val a dir que els que creixen prop del riu tenen una existència més plàcida i suau. Si palpes la seva escorça es nota que mantenen una temperatura interna més elevada. Per aquest motiu sempre acarono amb més ímpetu als que es troben a zones ombrívoles o mancades d’alegria.

Aquestes experiències i pensaments no van aturar el meu pas. Caminava lleuger i el cos s’anava escalfant a mesura que cremava greix i calories a la caldera. Vaig arribar a una corba molt tancada la qual m’obligava a refer el camí cap al punt d’origen. Era una zona baixa tocant al riu i l’espessor impedia veure gaire res. El camí seguia i metres enllà vaig poder sortir a la superfície. Tornava a una cota superior al nivell del mar i se’m presentava un paisatge llis i pla. Els camps es mantenien buits, gèlids i improductius. El mar no era d’aigua sinó de terra adormida, seca i esberlada. Al lluny, molt al fons, un ramat d’arbres feien fila índia. Era una línia sembrada, però tot i així bonica. Em vaig estar una bona estona observant el paisatge malgrat disposava de poca llum. Però vaig haver de moure’m ja que se’m refredaven les extremitats i no volia que la fred penetrés la pell i els ossos. El camí era recte, sense sorpreses ni entrebancs.

Els plataners em guiaven en la mitja foscor. No sé exactament si la seva funció es limitava a dirigir els humans o a evitar que trepitgessin els camps. En qualsevol cas, seguia el camí quan el sol va rebentar a l’horitzó. Un color taronja quasi vermell s’escampava per l’est i es veia com els núvols fugien cap al sud empesos pel vent marítim. Em vaig recolzar sobre un tronc mort el qual feia de tanca i em vaig disposar a gaudir de l’espectacle. Una obra amb una sola escena feta únicament per a mi. Em van marxar els nervis, la pressa, l’estrès, l’arrogància i el narcisisme. I és que et buides davant la majestuositat de la natura feta sentiment.

No hi ha regal millor ni més adient que aquest per un caminant solitari mentre el sol es lleva i l’hivern empeny de matinada. No hi ha preu estipulat ni trobaria la manera de pagar quelcom tan meravellós. Mentre alguns es preocupen de buidar la cartera a les botigues, cuinant les millors viandes amb crustacis o bevent alcohol sense aturador, jo no desitjo cap altra cosa que l’èxtasi de la natura quan em disposo a ser una mica més humà.