22 DE SETEMBRE DE 2017

22 DE SETEMBRE DE 2017

Per què vivim d’aquesta manera? Per què ens hem allunyat tant de les coses essencials? Per què hem urbanitzat la natura? Per què hem reclòs els déus en presons de pedra i llibres sagrats oblidats en prestatges? Per quin motiu hi ha tants i tants per què de la vida encara sense resposta?

Viure segons els nostres propis criteris és inviable avui dia. Estem obligats a formar part d’una societat que estripa els nostres drets, els escampa i, a sobre, ens culpa de la dispersió. Estem obligats a ser homogenis, a ser tallats pel mateix patró i d’això en diuen llibertat. Qui intenta guiar-se d’acord amb la seva ànima és pres per malalt, boig, estrafolari i inútil. Qui no està disposat a seguir els preceptes d’aquesta economia salvatge no té cap possibilitat de sobreviure. El pitjor de tot és que ens creiem aquesta fal·làcia i recriminem com a carronyers les persones que volen una vida diferent amb frases més o menys així: de què pensa viure aquest desgraciat? Com comprarà els medicaments si ho necessita? Hauria de pensar en la jubilació i en el dia de demà… No ens adonem com, al llarg de tantes i tantes generacions, ens han ensinistrat per ser el còmplices d’aquest crim a la mateixa existència. Hem creat una bèstia de la qual no podem fugir i que anem engreixant amb milions d’esperits domesticats moribunds.

La llibertat no hauria de ser un ideal llunyà. Discernir, triar o escollir no hauria d’estar limitat als productes manipulats de les lleixes del supermercat. Si es algú pensa que és lliure perquè amb papers de colors compra el bric blau ple de líquid blanc aigualit en comptes del rosa està ben errat. Aquesta és la llibertat que els interessa fer-nos creure que ens pertany. El que més em pertorba és que som conscients d’aquesta situació i la por ens frena, ens detura. La por és la bessona de la bèstia. No ens hi volem enfrontar i baixem la mirada per continuar el nostre camí. Algú em va dir una vegada “t’has de guanyar la vida” i no vaig recordar-me de dir-li que la vida és gratuïta i sense factura, però llavors em vaig adonar que si la vida té un preu la mort també es paga. Morir avui dia és més car que viure.

Així doncs em proposo, ara que s’acosta la meitat de la meva vida, a fer un canvi profund. No vull viure més sota les mamelles de la bèstia i la por. Per a fer-ho m’he decidit a seguir els meus propis camins, a escoltar només les paraules de la meva ànima i a deslliurar els déus de sota les pedres. Sóc molt conscient que aquesta decisió anirà seguida de males interpretacions i de definicions excloents. Vagi per endavant que no m’hi penso dedicar ni un sol instant, jo tinc assumptes més importants entre mans.

He decidit viure. No espero receptes, preceptes, consells, recomanacions i guies de ningú. A cap persona li incumbeix el meu camí, així que us podeu estalviar comentaris i crítiques. El millor seria que us decidíssiu a emprendre el vostre propi destí. Hi ha tantes i tantes persones que ni tan sols viuran… Tu, que sí tens aquesta opció, què hi fas assegut al sofà? Ja pots estar ben segur que de mi això no ho podran dir mai. Surto a passejar.