23 DE FEBRER DE 2018

23 DE FEBRER DE 2018

El nostre cervell es va forjant sense aturador cada un dels dies de la nostra vida. Canvia, s’adapta, emmagatzema i oblida. A vegades ho fa volgudament i d’altres de manera no conscient. Tota aquesta informació retinguda és la que modula el nostre comportament, gestiona les emocions i les reaccions a les quals ens veiem sotmesos. Per sort, tenim la possibilitat de canviar la informació que guardem per tal de servir-nos de nous pensaments i créixer per ser diferents. En aquest sentit podem evolucionar només amb les experiències dels anys (inconscientment) o fer-ho de forma expressa modificant la nostra manera de pensar (conscient). Aquests canvis haurien de fluir d’una manera natural, però hi ha persones que els frenen per diferents motius: per por al canvi, per una manca de força de voluntat, per conformisme psicològic o, simplement, per què no en tenen ganes, és a dir, que no hi ha cap mena de motivació per seguir camins nous. Totes i cadascuna d’elles tenen les implicacions que els hi són pròpies, però només crec en la necessitat i obligació de deixar-nos portar per nous pensaments i creences. Els humans som vius gràcies a la nostra capacitat d’adaptació i ens és contraproduent actuar-hi en contra.

Jo he retingut i frenat molts dels meus pensaments i emocions més aviat per la por en la reacció del meu entorn. No expresses el que penses, deixes d’opinar, actues seguint la resta i, finalment, engrunes la teva forma de ser i de pensar. No vols sentir que ets el diferent, que no actues adequadament o que penses d’una manera massa particular. Ens sembla que no hi ha cosa pitjor que no sentir-se acceptat per la societat (amics, familiars i coneguts), però si que existeix una drama encara més anorreant: no entendre qui som i què som. Dins els límits que ens hem posat els humans de respecte mutu i llibertat individual, hem de poder ser i fer el que sentim sense remordiments de cap tipus. Hem d’estimar el que som sense temor i hem de dir el que pensem a tothora. Negar els nostres sentiments ens durà tan sols al creixement de les nostres patologies i angoixes. En aquest sentit, l’alliberació emocional és l’única arma que ens permetrà viure amb més honestedat i d’acord amb nostres necessitats, oferint-nos la possibilitat d’avançar amb coneixement de causa sense danyar a ningú, però tampoc essent esclau de ningú. Ja és hora que prenem les regnes de les nostres vides amb força i confiança per tal de deixar de ser titelles manejades per altres persones (amb bona o mala fe).

Així doncs, he fet el primer pas el qual potser és petit i simbòlic, però també és un catalitzador inicial. Per respecte al planeta, a la natura i a la vida, i seguint els dictats de l’ànima, he renunciat al meu mitjà de transport mecànic una mica per manca d’us, un xic per convicció. Desaferrar-se és bo, sa i recomanable.