23 juny 23 DE JUNY DE 2017
El sol està quiet. Es manté ferm a l’horitzó amb un afany persistent de resistència. Una atmosfera sobrenatural es va escampant entre les herbes del camí, els boscos i la plana. El riu frena el seu davallar i es calma entre els còdols; s’hi amaga, s’hi entafora. Els arbres estan neguitosos, les bèsties s’amaguen dins els nius o els caus. Els núvols s’afanyen a dissoldre’s, els insectes s’escondeixen entre trossos d’escorça o dins la fruita madura. És la calma esquitxada la qual precedeix a la tempesta, al desordre.
A prop humans crèduls amunteguen tot de fustes usades i velles. Trossos de cartró cansat, mobles corcats i esqueixats, records del passat, mals averanys d’abans d’ahir i karmes podrits. Alguns hi aboquen els desitjos, les esperances i les rancúnies. Sort d’ells que se’n desprenen. Ara és el moment just d’apilar tot allò fàcil i obligat de cremar. Avui, al capvespre, hem d’ajudar al sol a mantenir-se, a no perdre les forces. Potser és més que un acte simbòlic i es fa del tot necessari. Avui el dia comença a escurçar-se, l’hivern ja s’ensuma quan el juny s’acaba.
En temps antics el foc era llibertador. Les grans flames s’encenien en honor a Apol·lo, el purificador, qui tot ho il·lumina. Els mals esperits fugien, es trencava amb els records pèrfids, les manies i les cabòries. Tot fora, tot buit, tot net i purgat. Ja no deus res, ningú t’és deutor. Un cop encesa la palla i els branquillons fumegen, ningú té poder sobre tu. El passat i ses demències ja no existeixen. El futur encara no ha arribat, tot just surt de la parada i fonda. Només hi ha el foc netejador i tu; la resta és cendra que la tramuntana s’endurà. Si creies en la persistència, comença a pensar en l’efímer com a element vertebrador de la vida. Són cendra i tu també en seràs.
La nit és la més abreujada. Dóna poques opcions a les malifetes, però és la més dramàtica. La Porta dels Homes està oberta de bat a bat i les criatures màgiques s’embriaguen de vi, mel i fruita dolça. Canten i ballen pel bosc, es dediquen a burlar-se de l’ase i la somera, fan mil entremaliadures mentre gaudeixen de la festa. Sota la protecció del mantell de la foscor hi ha llibertat i l’amor i la passió són dins el bosc. Entretant, els humans salten les flames, es donen les mans i dansen en rotllana… però això era ahir, avui ja ningú s’enllaça.
Jo mantinc la flama encesa ja sigui originada al Canigó o d’una espelma presa. Crec en allò sobrenatural malgrat m’importa poc que sigui humà, eteri o animal. Em guanya la fe i l’esperança. Em venç la confiança.
El sol està quiet. Es manté ferm a l’horitzó amb un afany persistent de resistència. La màgia comença, la realitat s’acaba. Sóc lliure i jo no sóc amo de ningú més que de mi mateix. Reprenc el llibre mentre tinc prou llum per acabar allò començat ahir de bon matí. Els darrers versos són sempre els més humils:
Si us heu ofès, no em feu cas:
som ombres, som esperits,
i això és un somni fugaç
que heu fabricat adormits.
Puck. Versos finals. “El somni d’una nit d’estiu.”