23 DE MARÇ DE 2018

23 DE MARÇ DE 2018

 

No sabria explicar del tot bé com he arribat a aquesta habitació d’hotel. De ben segur, moltes experiències, emocions, lectures i aprenentatges al llarg dels anys viscuts m’hi hauran portat. Sóc incapaç de recopilar tota la informació emmagatzemada al cervell i, per tant, no m’atreveixo a fer-ne cap mena de valoració o aproximació; tota manifestació per part meva podria portar a l’error o a males interpretacions. Pels motius que sigui, estic en una petita habitació d’un hotel proper a l’estació de tren. Un espai reduït, premut en ell mateix i sense cap mena d’aproximació a la humanitat. Tot plegat sembla un aparador: ordre, netedat i despersonalització. Podria ser l’habitació de qualsevol, però per una sola pernoctació em faig meva l’estança i m’he afanyat a situar les meves coses arreu. Em sembla estrany com la comoditat l’aconsegueixo escampant dos mitjons, unes monedes i obrint la maleta sense tocar-ne el seu contingut; veient-la oberta en tinc més que suficient. Se’m fa evident que la ment pot ser enganyada mostrant alguns objectes que puguin ser reconeguts encara que l’entorn sigui nou i irreconeixible.

He tret el cap per la porta de vidre que dona pas a una terrassa tan minsa que només hi puc estar posant el meu cos de perfil. El paisatge que puc veure és anorreant i, des del meu punt de vista, estúpid i innecessari. De fet, tots els voltants de les estacions i aeroports em semblen espais insuportables. No són agradables encara que els millors i més imaginatius arquitectes s’esforcin a fer-los amables. I és perquè s’obliden que els llocs de pas mai són sedentaris i, per tant, no els donem cap mena de valor; de fet, ens importen ben poc i si ni tan sols pensem en els altres transeünts menys encara ho farem amb els panots, les papereres envoltades de cigarretes i les escultures estrafolàries que pretenen donar la benvinguda o el comiat, segons s’escaigui al viatger que arriba o marxa. Llavors he parat atenció als sorolls que m’arribaven de caràcter artificial -clàxons, motors, avions-  i he hagut de ficar-me rere la porta de vidre per tal de tancar-la i estalviar-me’ls. La vida humana desenvolupada em sembla de tot menys avançada, ans els contrari, cada cop anem a pitjor. Seria incapaç de viure en aquesta selva de ciment on s’ha substituït la natura pel quitrà i l’acer. Doneu-me un simple test amb terra, unes llavors i esdevindré de nou humà.

*Introducció al viatge que no va poder ser.