24 nov. 24 DE NOVEMBRE DE 2017
Els dies de Concord (segona part)
El conductor va haver de mirar-se el mapa quan li vaig demanar que ens portés a Walden Pond, Condord. Allò se’m va fer estrany ja que suposava, ingènuament, que per allà tothom coneixia l’estany i sabia qui havia estat el seu habitant més famós. Tot i així, el senyor de cabells blancs i d’uns seixanta anys es va decidir a sortir de Summer street per creuar la ciutat a través de Cambridge i la Universitat de Harvard. Va ser un trajecte del qual no en guardo massa record ja que només tenia un únic objectiu nerviós, sortir del cotxe i tocar l’aigua de l’estany de Walden. El taxista ens va abandonar amb una pressa estranya al bell mig de la carretera una mitja hora després i ens vam haver d’espavilar i ubicar-nos amb rapidesa. Per sort, a l’altra banda de la via hi havia la zona de benvinguda amb una caseta de fusta, una escultura i un llibre de visites. Estava feliç i trist al mateix temps. Tenia al davant la reproducció de la casa on va viure Thoreau i la seva imatge feta bronze. Haig de dir que vaig deixar el meu rastre i vaig signar per donar fe de la meva presència sota una persona de Singapur, la qual ho havia fet no sé quant temps abans. Llavors vam creuar la carretera a l’inversa per posar-nos sobre una capa de fulles flonja i sorollosa buscant el recorregut adient. Segons després l’estany va fer-se present. No us podria dir amb paraules suficients el que vaig intuir prou ràpid. Walden és un lloc màgic, però inquietant. Les seves aigües són tranquil·les, quietes i d’un color blau fred i profund. La seva superfície es mou amb fines ondulacions i l’aire que l’envolta és ric en memòria antiga.
Ens vam posar a caminar. Volia arribar al lloc exacte on el meu vell amic Henry s’havia proposat escodrinyar la vida. Anava ràpid sense mirar res, tenia pressa, feia massa dies que esperava el rencontre, massa anys només de lletres i lectures. Llavors van aparèixer les columnes baixes de pedra. Eren nou esteles que feien de perímetre a la fusta desapareguda i podrida pels anys. Just on jo trepitjava un home valent, malhumorat i filòsof s’hi va tancar per aprendre a viure. Es curiós això de recloure’s en un espai obert tan estranyament bonic i salvatge, però tancar-se és un gest interior més que no pas paisatgístic. Vaig seure embriac. Entre les pàgines de la llibreta que duia hi vaig desar unes fulles trencadisses de tardor per no oblidar mai aquella visita entranyable. Com us deia no tinc paraules suficients per posar ordre a les sensacions, però l’estona que vaig passar assegut en una pedra i mirant l’aigua de Walden seran per sempre més irrepetibles i irrenunciables. Ara penso que em vaig passar pocs minuts davant l’aigua enigmàtica de Walden. La recordo amb estranya enyorança, com una llambregada fantasiosa i irreal, però em va deixar una petjada profunda a l’esperit. Val a dir que a dia d’avui no he tastat un altre lloc com aquell i he tractat de trobar-ne algun sense aturador en l’entorn habitual pel qual em moc. La cerca ha estat en va i només trobo la mateixa pau en un racó fosc de la memòria.