24 maig 25 DE MAIG DE 2018
Byung-Chul Han, a l’assaig L’agonia de l’Eros apunta que un excés de positivitat a la nostra societat és contraproduent. Diu exactament que “la societat del rendiment està dominada en la seva totalitat pel verb poder, en contraposició a la societat de la disciplina, que formula prohibicions i utilitza el verb deure. A partir d’un determinat punt de productivitat, la paraula deure topa aviat amb el seu límit. Per tal d’incrementar la producció és substituïda per la paraula poder. La crida a la motivació, a la iniciativa, al projecte, és més eficaç per a l’explotació que el fuet i les ordres (…) El subjecte de rendiment no és realment lliure ja que s’explota a sí mateix.”[1]
És realment interessant veure com els procediments del neoliberalisme ens porten a realitzar un truc de màgia que ens hauria de posar els pèls de punta: l’autoajuda, la superació personal, assolir els nostres objectius… Tot plegat és una manera que té l’enginy econòmic per fer-nos rendir més? Ens volen enganyar amb el “voler és poder”? Hi ha moltes possibilitats de reflexió al voltant d’aquestes premisses, però apuntaré simplement la meva opinió al respecte.
Hi ha una frase que em molesta molt i que diu: la positivitat és una qualitat humana. Treure tot allò negatiu ens aportarà felicitat i reflexió. És una mentida enorme, immensa. L’excés de la positivitat pot portar-nos a certes patologies neuronals, com ara la depressió o trastorns similars. No assolir els nostres objectius és un fracàs? Jo crec que el fracàs rau en no haver-ho intentat més que no pas en la consecució en sí mateixa. Hem de ser conscients de la nostra realitat, hem de tenir clar en quin context ens trobem per tal de fer un anàlisi acurat i adient dels objectius que pretenem aconseguir. És a dir, ens manca una dosi de realisme o, dit d’una altra manera, “hem de tocar de peus a terra”. Per altra banda, la negativitat ha constituït un element fonamental per tal de prevenir o cercar píndoles de immunitat. Sense dosis de negativitat no hauríem evolucionat i és que la por i el temor –en la seva justa mesura– ens obliga a la protecció. El que penso és que hem de cercar –cadascú en la seva dimensió– el punt d’equilibri entre l’actitud positiva i la negativa. Si preval alguna de les dues és quan apareix l’angoixa, la incomoditat i els possibles comportaments i actituds erràtiques.
També crec que la positivitat ens estressa i afavoreix el nerviosisme i les seves conseqüències. Byng-Chul ho anomena multitasking i jo en dic hiperactivitat suggestionada. A mitjans de segle dinou aquesta disfunció ja va ser expressa per Thoreau: “si un hombre camina la mitad del día en el bosque por amor a él, corre el peligro de ser considerado como un haragán. Pero si ocupa todo el día como comerciante, en cortar árboles y dejar la tierra baldía antes de tiempo, es valorado como un ciudadano laborioso y emprendedor.”[2] Si no produïm, si no gastem els diners en les produccions dels altres, el monstre econòmic s’atura. Deixem a part el sistema d’endeutament el qual és el germà espavilat i pervers de la despesa. Així doncs, fer moltes coses i estar ocupat és símptoma que som persones de profit. Analitzem una jornada més o menys representativa d’un treballador: llevar-se, esmorzar, transportar-se, ocupar el lloc de treball, sortir a fer el cafè, seguir amb la feina, dinar i seguir de nou. Llavors anar al gimnàs o al bar –dos exercicis ben diferents, però iguals-, anar a comprar, sopar, veure la televisió i demés coses. En resum, gastar, gastar i produir per poder gastar més. Si no hi arribem ens facilitaran un crèdit. Llavors a produir més per poder pagar-lo… És el cicle de l’engany i, si el seguim fidelment, serem persones de profit.
Penso que la vida ha de ser més senzilla, humil i simple. És urgent recuperar l’avorriment si volem seguir evolucionant raonablement per tal de desaccelerar i abaixar el ritme. Evolució no significa tan sols MÉS, també és el seu contrari, MENYS. Estar ocupats tantes hores inhabilita la capacitat per avorrir-se i, per tant, es frena el procés creatiu. En aquest cas, menys és sempre més: tenir poc és ser ric, necessitar poc és llibertat, avorrir-se és evolució i ser humà significa sensibilitat i somni badoc. Només així sabrem que la màgia és un truc per a la distracció i que el mag juga a enganyar-nos. Llavors ens podrà distreure i sorprendre, però tindrem clar que res pot ser cert i veritat. La nostra capacitat crítica serà el motor de la llibertat i el lliure pensament.
[1] Han, Byung-Chul (2012): La sociedad del cansancio. Editorial Herder.
[2] Thoreau, Henry David. La vida sin fundamentos.