25 DE NOVEMBRE DE 2016

Fa un parell de dies va ploure amb força durant moltes hores. El cel s’endevinava tens i nerviós ja amb les primeres llums del dia –cosa que només els matiners poden copsar- i es preveia una jornada complicada perquè hem perdut la costum de pluja, de neu, de vents. Només ens plau la calma, el sol i l’equilibri. Com que l’aigua havia mullat la terra, vaig prendre la decisió de sortir a caminar prop de les cinc de la tarda. Tot semblava diferent, les aromes eren més potents i humides i les fulles de tardor s’amaraven de gotes de pluja. El millor de tot és que estava sol enmig dels matolls, els camps adormits i les basses farcides d’aigua marró. Ningú s’havia atrevit a caminar amb la pluja, a palpar l’aire fred i el cel ennegrit.

Vaig aprofitar per seure sobre una fita, la qual separava dues propietats, per mirar-me la grandiositat de l’horitzó gris i de blaus foscos. El sentiment de recolliment em va embriagar i em feia sentir petit. La bellesa era extraordinària i la soledat el millor remei a la industrialització que pateix el nostre cor, a la mecanització de les ànimes. Em va venir al pensament un article que havia llegit feia mesos anomenat Banys de Bosc i que començava així:

“Si hace un siglo los médicos recomendaban baños de mar y tratamientos con aguas termales, hoy algunos recetan baños de bosque ”.

I seguia:

 “El shinrin-yoku, cuya traducción literal sería “tomar la atmósfera al bosque” o “baño de bosque”, es recomendado por los médicos japoneses y de Corea del sur a sus pacientes. Respirar aire puro es saludable. Estar en contacto con la naturaleza, ir de excursión, disfrutar de la quietud de un bosque, también. La experiencia propia y la intuición lo corroboran. Ahora, estudios científicos efectuados principalmente en Japón detallan el alcance de los beneficios que brinda sumergirse en este medio”.

http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20140808/54412779142/banos-de-bosque.html

Passejar pel bosc és un art, però també un remei. Em fa sentir trist pensar que es recepti a persones malaltes, sortides i caminades per la natura, com si fos quelcom extraordinari. El que hauria de ser ben natural, ens ho escriuen en una recepta. És d’una tristesa megalòmana i el símptoma del fracàs de la humanitat. Caldria fugir de les ciutats verticals vestides de desenvolupament i tornar a les muntanyes, als cicles naturals de les coses. A passejar pel camp sempre, no només quan brilla el sol perquè veurem coses diferents, sentirem cants senzills i respirarem olors noves. Hem de fugir de la comoditat per trobar la serenor.

Pel què fa a mi, us espero a la cruïlla del camí, prop del riu, que canviarà les nostres vides.