26 maig 26 DE MAIG DE 2017
L’he trobada ben bé al mig del camí. Intentava confondre’s en l’arena marronosa, però el seu color blanc era del tot ostentós. No es podia amagar de cap de les maneres així que he decidit seure sobre l’herba fronterera, baixa i retallada per observar-la amb atenció. De primeres, es feia la morta intentant dissimular les respiracions i, fins i tot, la presència de l’ànima la qual se li pressuposa. Ha tractat de no fer cap moviment i com més temps jo em dedicava a contemplar-la, a ella se la notava més tensa. Evidentment, jo tinc una major capacitat per ser pacient i al final ha entès que no em podria vèncer. En aquest punt de la nostra relació s’ha relaxat i jo també he aconseguit de no estar tan inquisidor. Val a dir que no és la primera vegada que en trobo una, però les altres eren més ràpides i els seus recels més grans.
M’hi he apropat amb la mà i he pogut agafar-la amb suavitat. Com no ha fer cap gest brusc he suposat que no es sentia incòmode i l’he apropat fins a tocar del nas. Es notava que em mirava atentament i jo he reproduït la jugada. El seu cos era polit, gens feixuc. No era del tot blanc ja que tenia algunes traces més grises. L’estona que ens hem estat observant ha estat extraordinària, com si el temps s’hagués aturat. Les palpitacions se m’han frenat de cop i quasi es podria dir que flotava. Hom diria que ha estat una experiència quasi mística.
He pogut notar el seu cor, els seus pulmons i, el més rellevant de tot, la seva ànima dolça i ferma. No m’hagués esperat mai ser que seria capaç de connectar-hi amb aquesta intensitat. Llavors he decidit deixar-la de nou al camí, però l’he dipositat més al límit, prop d’un brot jove de malva. He pensat que allà es sentiria més protegida.
Després he sentit un xic de tristesa per com la humanitat ha tractat la seva espècie. Les hem menyspreat, llançat, triturat i amuntegat de mala manera. Ens hi hem comportat com bèsties carronyeres i ambicioses. Després, en nom de tota la humanitat antiga i present, m’hi he acostat de nou i li he demanat perdó. Crec que m’ha fet arribar un “gràcies” afectuós i jo he emprès de nou el sender i ella ha continuat reposant.
He caminat una bona estona, però no m’he pogut treure del cap la manera com he enllaçat amb l’ànima d’aquella Pedra blanca enmig d’un camí de passos perduts i descuidats