27 D’ABRIL DE 2018

27 D’ABRIL DE 2018

Amb la nit enganxada encara als ulls he vist rebentar el dia. Les tonalitats ocres, liles i vermelles es decideixen a farcir el buit de la foscor mentre les ànimes encara jeuen al llit adormides. Llevar-se ben d’hora ens ofereix unes magnífiques recompenses o, per ser més exactes, ens brinda grans meravelles oblidades. No hi ha espectacles més poètics que l’alba i la posta del sol abans no arribi el capvespre. Però com podríem descriure amb paraules aquests instants que ens deixen embadalits, astorats i que ens fan humans? Com robar, com reproduir la bellesa bucòlica i suprema que ens ofereix l’univers? Doncs, vet aquí el haiku; vet aquí l’orient; vet aquí la sensibilitat.

Mentre el dia despertava, he aprofitat per rellegir algunes de les poesies essencials japoneses. Aquestes em conviden a la reflexió, a pensar. Són poemes carregats de natura, d’amor, d’espiritualitat i d’univers. M’equivocaria si pensés que tan sols són poemes, només versos relligats. Els haikus representen la contracció de l’anima, l’oli essencial macerat de les emocions el qual utilitzem per perfumar la vida. Perquè el nostre deure com a humans és el de celebrar els moments, cantar la natura i penetrar-la perquè, el que fem en aquest precís instant, constitueixi un dolç moment en el temps del viatge (i de l’existència mateixa). Perquè ens puguem deturar per un segon a assaborir l’aire, a flairar el perfum de les flors de romaní o de l’espígol lilós, a deixar que l’aire ens faci un vestit nou de puresa invisible mentre al mateix temps ens renta, a omplir-nos de llum solar, a sentir-nos lleugers com una ploma i poder així emprendre el vol fins arribar a alguna costa de les cíclades o fins a un cirerer florit. Es desprèn la primavera amb llibertat i em revinclo de goig quan em retrobo amb Yamagushi Sodo,  el poeta. Aquest haiku de la seva propietat és el fonament i l’esperit del meu pensament, del meu credo:

                                               Aquesta primavera a la meva cabana

                                               Absolutament res

                                               Absolutament tot.

No hi ha més filosofia que la senzillesa; més puresa que primavera, cabana, res, tot. La cabana és el refugi físic contra la pluja, el vent, la calor o el fred, però també és el refugi de l’home esperit; el lloc on ens amaguem. Jo necessito l’aïllament per tal de retrobar-me a mi mateix i desfer-me així de les ingerències externes. És un procés de buidatge extraordinari en el qual connectes novament amb el teu jo veritable i fonamental. Com canviaria la societat si cadascú es procurés d’un cau! Al mateix temps és l’illa necessària que et fa anònim i enigmàtic. Et desfàs de la pell morta, t’arranques la careta i no tens més remei que lluitar contra el mirall de la soledat. Perquè només quan estem disposats a emprendre la batalla contra nosaltres mateixos tenim alguna possibilitat de vèncer, de renàixer. I, precisament, el mot primavera prové de “primera verdor” o de “reverdir”. I és que dins el refugi som com una llavor ficada sota terra que espera latent el moment de sortir a la vida, a la superfície. Llavors creixeran brots nous i fulles tendres les quals flirtejaran amb el cel i el vent. Amb les arrels ben arrapades al seny de la terra, es deixen anar amb llibertat cap a la immensitat. Els homes i les dones hauríem de seguir fil per randa els fenòmens naturals: establir un refugi sota terra, entendre què i qui som, què volem i què anhelem. Llavors podríem sortir a la llum amb força per créixer, lluitar contra la gravetat i fotosintetitzar-nos amb la vida. Per a mi la primavera és la conseqüència de la cabana com una acció de refugi necessari.

I què té a veure aquest reverdir resilient amb la dicotomia absolutament res versus absolutament tot? Doncs és ben senzill: no hi ha possibilitat de tot sense disposar del no-res. Segons la filosofia budista, el no-res és un estat buit de la ment i, per tant, l’acció necessària pe tornar a ser. Cal buidar el càntir per poder omplir-lo altra vegada d’aigua; la funció de l’objecte en qüestió és la d’omplir-se i buidar-se constantment. Així els homes i les dones hem de morir per néixer, hem de segar de soca-rel per tornar a brotar, hem de perdonar per poder ser estimats. Però el poeta va més enllà quan planteja aquests versos i és que el no-res disposa del tot. Quan un camp no és sembrat conserva tot el potencial. Hi podríem plantar pèsols, tomàquets, ordi o blat, però si ja està crescuda la mongetera, mor la diversitat. També ens diu que no tenir res és no necessitar res; aquesta és l’única veritat empírica. No tenim necessitats sinó que les necessitats ens tenen. Aquesta hauria de ser una reflexió a fer constantment en la nostra societat de l’economia salvatge i deshumanitzada. Quina altra contradicció és haver de lluitar contra allò creat per nosaltres mateixos, ja que no som capaços de tenir-ne el control real. La pobresa material esdevé riquesa espiritual. I des de la cabana, el poeta mira fora i veu “el tot” al seu voltant. Ell que pensava no tenir res, resulta que disposa de l’univers a un pam de la mà.

Vés per on, jo he necessitat desenes de línies per dir el que el poeta ha escrit en disset mores. Aquí rau la meravella dels haikus. Ben encertat és l’altre haiku de Basho que diu “impossible passar per allà sense que no fos tocada la meva ànima”. I és que quan absorbeixes un haiku, assaboreixes a les pupil·les gustatives de l’esperit un bri gegantí d’això que anomenem la vida.