27 gen. 27 DE GENER DE 2017
Miro la nit a través de la finestra. Resto embadalit observant el buit, el res. La fosca no em corprèn, ans el contrari, és la bellesa feta realitat. La manca de llum em permet imaginar-me les corbes, resseguir amb el dit estels intermitents i sobreviure a la claror transparent.
A fora, els arbres ballen una dansa estranya amb un ritme que m’és desconegut. No capto la freqüència amb la qual s’emet, impossibilitant que m’uneixi al grup, però val a dir que sense arrels enfondides volaria com un paper enmig un vendaval. M’agradaria ser arbre, esdevenir el tronc blau de Favola i abraçar les bèsties del bosc. Però no resistiria massa temps embotit a terra així que deixo per a ells l’alegria perpètua del moviment coral.
Potser em conformaria en convertir-me en arbust, però no en un qualsevol. Segurament, la Murtra és la més adequada ja que envolta tot el mar nostre a banda i banda, sense fronteres ni basardes. Hauria d’olorar més el seu perfum i aplicar-me el remei que dóna, així em sentiria millor. Sabíeu que el llorer és un impostor? Va ser la corona de murtra la primera a encerclar la testa dels campions olímpics. Sempre ens donen gat per llebre. Tot i així, el seu perfum inacabable em torbaria, em marejaria.
Quasi que preferiria ser una bri d’herba fina, un brot tendre. Imagino la clorofil·la efervescent la qual em pinta d’esperança. Em miro el món des de terra i tot es veu diferent. No ofereixo resistència i em colra el sol del juliol. Estic envoltat d’altres brots vigorosos i fem d’estora al pas de la humanitat. Vaja, ara me n’adono que sóc massa fàcil de trepitjar… o em ruixaria alguna orina descontrolada. Val més que pensi en alguna altra cosa.
Podria ser un granet de sorra. Passaria desapercebut i ningú em faria esment. Perdria la por a la trepitjada perquè sóc més dur que la sola i el pes que l’acompanya. Resisteixo sense problema les inclemències del temps i, segurament, estaria d’allò més tranquil. Sí, un granet de sorra. Reconec que els falta un xic d’ànima, això sí. Jo sense ella no seria res. Tornem a intentar-ho…
Un núvol… no, massa viatges. Vent tampoc, m’esveraria. Aigua… la humitat no em va massa bé. Una flor…encara menys, ja m’ho diuen massa sovint. No sé què vull ser o esdevenir!
Miro altra vegada la nit a través de la finestra. Resto embadalit observant el buit, el res. La fosca no em corprèn, ans el contrari, és la bellesa feta realitat. La manca de llum em permet imaginar-me les corbes, resseguir amb el dit estels intermitents i sobreviure a la claror transparent. Tinc en el fons del cor la resposta als meus dubtes: per molt que desitgi ser alguna altra cosa, mai seria feliç perquè tots tenim pros i contres. Val més estimar el que ets i abraçar els teus defectes. És l’únic remei que us puc donar. M’ho ha fet veure ella, la nit.