27 D’OCTUBRE DE 2017

27 D’OCTUBRE DE 2017

La pràctica del passeig sota la pluja és una experiència única. Val a dir que me la permeto poques vegades ja que darrerament estic afiliat als problemes respiratoris. Tot i així avui m’he decidit a caminar entre bassals, cargols i llimacs. No érem cap espècie humana o animal en aquest viatge aquàtic, tan sols tres ànimes surant. És evident que jo era el menys preparat dels tres perquè el meu cos és tristament fràgil, dèbil i poruc. No així els cargols els quals a la mínima ocasió surten a prendre un bany. Els seus cosins germans, els llimacs, són més valents encara ja que surten sense paraigües o closca que els protegeixi. Potser són més atrevits, potser més inconscients. Els humans anem guarnits de cap a peus, paraigües inclòs. Jo encara vaig més disfressat. La por em fa fer aquestes coses i potser si anés just de roba tindria menys dificultats.

L’experiència del camí sota la pluja és indescriptible i única en cada ocasió. Hi influeix la canviant temperatura de l’aigua i també la grandària de les gotes, l’acceleració en la caiguda, el vent, el so dels llamps i trons; ben bé, tot és irrepetible en cada excursió. Un altre fet genial són els diferents tons de gris que els núvols dibuixen al cel. Més intens, més suau, més cridaner o, simplement, més juganer. El cel sempre té sorpreses per a nosaltres.

Deixo pel final les olors. Com a closques que es rebenten i s’esquerden després de la incubació, les aromes de pedres, plantes, sorra, ferro o animal s’empodera, creix i s’escampa. Quines ferums tan extraordinàries! Me les voldria endur amb mi en petites ampolletes de vidre i tap de suro per poder gaudir-les en l’estiu sec irrellevant. Col·leccionar l’olor de la pluja de febrer, la fragància dels rosers de primavera, el perfum d’una roca esberlada o l’aire fresc d’una albada prop del mar. Així tindria el món tancat a casa, com un record d’una vida feta servir la qual em diu que els temps passats foren millors.

Però a banda dels factors ambientals, hem de tenir molt present els factors emocionals. No és el mateix sortir a passejar de mal humor, amb mal de cap que amb la ment oberta i buida de dificultats. Les experiències les forgem i encunyem nosaltres i res prové de fora.

Les gotes em guien en el camí del romanticisme, en l’entern viatge sobre l’escorça i dins l’esperit. Desconec cap altra cosa més intensa i sentimental que el passeig sota la pluja. Avui si tinc, sort, bruixes, nyitus, elfs, gnoms o l’home escorça sortiran al meu costat a passejar. I si no és així, hauré tingut la gran sort de mullar-me els peus, les mans i el front amb l’esperit de la terra, amb l’ànima d’un món cada cop més castigat i reprimit.

Nosaltres encara tenim l’oportunitat única de gaudir de la terra, potser les generacions futures només podran imaginar-s’ho amb petits textos com aquest.