28 D’ABRIL DE 2017

28 D’ABRIL DE 2017

 

 

D’ençà que tinc capacitat de regurgitar els records rònecs i antics, em faig la mateixa pregunta. Des que tinc l’opció de pensar per mi mateix que tracto de cercar una resposta adient, però perdo les ungles gratant entre les meves vísceres i només hi trobo confusió i desordre. Penso que el temps m’ajudarà, però a mesura que els anys passen segueixo navegant sense rumb pel riu del dolor. Després de moltes hores remant, arribo a una costa negra i descoratjadora. Veig davant meu les ruïnes d’un antic assentament el qual olora a mort, al Nicromantí, oracle de les ànimes traspassades. Potser sense saber-ho he arribat a la frontera de l’infern on els bassals resten podrits i les ànimes taciturnes es belluguen cap al remolí de l’Hades. Realment és la fi del meu viatge? Acaba aquí la vida terrenal? Tantes hores de treball, tants esforços per acumular riqueses m’acosten a les portes del foc i al patir etern?

Miro la vista enrere i em pregunto si la vida té algun sentit, però no veig l’altra riba. Com un calfred revelador sóc conscient, per primera vegada, dels errors que he comés. He deixat les distraccions i les aficions en un calaix. He oblidat el badar i l’avorriment. He descuidat la família i les amistats. He arraconat els passejos entre els arbres i he deixat de mullar-me els peus amb les ones del mar. I tot per guanyar-me un forat, per tenir més diners i per esdevenir “algú” en aquesta societat. No m’havia adonat que “algú” no es guanya pel que els altres pensen, sinó pel que tinc en el meu interior. Sí, el déu és dins nostre i només s’alimenta de nosaltres mateixos, de la nostra energia i dels nostres llavis.

He tingut un malson. Em desperto amarat de suor mentre el cor batega descompassat i taquicàrdic. No desitjo un retir a l’Hades, no vull prendre la barca de Caront. No és per temor, ans al contrari, és per amor. Si haig de raure a l’infern, ho faré quan sigui etern. Quan em condemnin pels meus versos, quan m’empresonin per les meves narracions. Recordo el vers de Shakespeare:

El teu gran moment serà el meu vers gentil,

que llegiran uns ulls encara no creats

i les llengües futures diran el teu estil

quan els que ara respiren ja hagin estat colgats.

 I tu riuràs (perquè els meus versos són prou savis)

al lloc on el respir és més respir: els llavis.

I quan uns llavis d’un futur qualsevol deixin escapar l’aire i pronunciïn alguna de les lletres que he escrit… llavors, només en aquell moment, deixaré anar els rems cap al remolí perquè la meva vida haurà tingut sentit.