28 jul. 28 DE JULIOL DE 2017
Va ser una d’aquelles nits en les quals dorms profundament, però et lleves massa d’hora. Amb les parpelles mig enganxades, mires a través dels foradets de la persiana i ets incapaç de veure llum. A fora encara és negra nit i l’ambient està com embassat al buit. Decideixes que ja et fa prou mal l’esquena d’estar tombat i surts d’un salt del matalàs. El pis encara no s’ha despertat i els mobles no sembla que s’hagin bellugat per pròpia iniciativa. Necessites prendre cafè. Deixes que l’aigua s’escalfi i es filtri a través de la càpsula daurada. La maleïda màquina fa un soroll horrible que destorba tota la calma de la nit encaputxada. Et molesta, però et fa falta l’escalfor de la cafeïna.
Llavors decideixes obrir totes les persianes del pis. Poc a poc, passeges pels set o vuit metres que et separen de l’estança més llunyana per obrir l’última barrera. Notes com l’aire fred penetra per les obertures i refreda poc a poc l’interior. Palpes l’ambient carregat de les hores de la son. És dens, pesat, dur i irrespirable. Contrasta amb la llibertat de l’oxigen nou i renovat que deambula com un turista perdut.
Amb la tassa a la mà et recolzes sobre la finestra quadrada i mires enfora. L’avantbraç toca la pedra polida de l’ampit i es glaça d’una forma agradable. Te n’adones que el món dorm. No veus cap ésser humà, cap vehicle i, el més important, no sents cap soroll. Sembla del tot impossible que la natura sigui silenciosa, però sé que és tímida, discreta i pretén passar desapercebuda. T’agrada el silenci pur i esponjós de la nit quan ja es desperta lentament. No hi ha cap altre moment del jorn tan saborós i agradable. La humitat encara roman per sobre qualsevol cosa, la foscor deixa fluir la imaginació i la letargia manté allunyades les ànimes impures.
A diferència del capvespre, l’alba en flaire alegria i regala un somriure a la humanitat. Assenyala un nou inici, unes hores on les oportunitats encara han d’arribar a les nostres vides. L’esperança lluminosa treu el cap per l’est i es fon amb l’obscuritat regnant de la penombra.
T’acabes el cafè amb un parell de glops. No pots apartar la mirada infinita cap al cel. T’atrau, T’arrossega. Els instants posteriors a la sortida del sol són els més extraordinaris que podem viure al juliol. I, si tenim sort, alguns núvols laminats i d’altres insuflats acompanyaran el desvetllar del món i del nostre esperit cap a un nou dia. Llavors encara podràs veure la lluna i els estels com es van fonent i mesclen els seus líquids espessos amb el blau cel i blanquinós que envaeix la cúpula celest.
Només per aquests moments la vida té sentit. Tan sols aquests instants fan que decideixis seguir respirant. Tot plegat amb una breu mirada a l’alba.