28 DE SETEMBRE DE 2018

28 DE SETEMBRE DE 2018

Maleeixo el món en el que visc perquè ha difuminat el meu rostre i la meva ànima. Renego del temps perquè no acumula sensibilitat, tan sols coneixement. Condemno la ciutat perquè ha deformat el paisatge. Renuncio a comunicar-me perquè ningú ho fa a través de la poesia. Rebutjo la realitat perquè només sóc lliure en el somni:

“He somiat tant, tant, que ja no sóc d’aquí” (Léon-Paul Fargue)*

M’he exiliat del present per pròpia voluntat. Ara visc en el passat i en el futur. En el passat aprenc, deambulo com un espectador més en l’estructura etèria del temps. Revisc instants que avui són ruïnes, passions que avui són llibres, llàgrimes que avui són música. En el futur hi ha la llibertat en forma de prats enormes, d’oceans de pedra lapislàtzuli, d’estels fets amb bombetes o d’una lluna de gel calent.

El passat no existeix, el futur menys encara. El present no se n’ha adonat a hores d’ara? La humanitat veu les ruïnes del temple, les quatre pedres esberlades i la molsa que la tapa, però jo, en canvi, imagino les parets que hi manquen. M’enfilo en una bastida imaginària i, mentre m’alço, una cúpula farceix el buit. Arcs i contraforts, pilars i columnes invisibles per aquells que no saben veure-hi amb el cor.

“Cada home és un món que ha nascut amb ell i que amb ell mor; en cada tomba jau una història universal” (Heinrich Heine)*

Ningú em podrà demostrar que el meu món no és real, car el puc palpar, acariciar i anar-me’n a dormir amb ell. El veig cada matí a l’alba, cada posta rere la muntanya. Veig com creix en l’arbre, com córrer amb el vent, com dansa amb la fulla de tardor, com es renta en el remolí del riu. Potser algú pensarà que he embogit o que he deformat la realitat, però la meva patologia és sana, sàvia i antiga. A tots els incrèduls només els puc dir:

“L’home no suporta sinó per breus instants la plenitud del diví (Hölderling)*

No visc fora d’allò que és raonable ni em pertorba l’excentricitat. Ni tampoc em deixo endur per la combustió del cor. No…, tan sols sóc conscient de cada instant viscut, de cadascun dels brolls sentimentals. Defujo la vida material i elevo l’esperit, els ideals i la llibertat; d’això en dieu estar emmetzinat?

“Perquè deu ser que el que és més verídic, el millor, té un aspecte tan irreal, i que l’irreal sembla tan vertader?” (Novalis)*

Ara diràs que sóc un mentider, però ho faràs a través de la claror del dia. Amb els ulls closos a la nit endevinaràs que és cert tot el que dic.

 

*L’esperit Romàntic (1998). Edició a cura de Carles Garrido. J.J. de Olañeta, editor. Palma de Mallorca.