29 DE DESEMBRE DE 2017

29 DE DESEMBRE DE 2017

 

 

Andy Warhol va dir en una ocasió que “en el futur tothom serà famós durant quinze minuts i que tothom hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. Aquesta expressió, lluny de ser un simple comentari, identifica clarament un dels problemes o dificultats més importants a les que ens enfrontem com a persones: la necessitat imperiosa de sentir-nos diferents, únics i irrepetibles. Ho podríem aconseguir mitjançant diferents camins com ara ser el més bonic i esvelt del barri, tenir una memòria prodigiosa, ser una estrella de la música, tenir la sort de viure esdeveniments únics i poder explicar-los, aparèixer als mitjans de comunicació, casar-se amb un príncep o una princesa, esdevenir milionari i moltes altres coses més que no tinc temps de recordar. Aquesta necessitat de sentir-nos especials prové en un grau molt elevat de les històries que ens han explicat o que hem vist quan érem petits. Un clar exemple és la gran factoria americana de cinema infantil la qual crea herois i heroïnes amb una alegria i despreocupació extraordinària. Puc compartir la idea de situar als nens i a les nenes com a protagonistes d’una història i, en certa manera, comparteixen valors universals, però la vida no és així. Defenso els somiatruites, però amb les precaucions del seny i la crítica. Anys enrere, els protagonistes dels contes eren els reis, els personatges mitològics, la tradició i, avui dia, les històries les encapçalen persones normals i corrents com tu i jo. Aquesta situació fa que ens identifiquem més i millor amb ells i que reconeixem en la seva existència les nostres potencialitats. Val a dir que no és un invent modern sinó ja practicat en el passat, sobretot a l’òpera Italiana i el teatre francès de finals del segle dinou. Es va anomenar verisme a un moviment el qual volia plasmar la realitat i el reflex del món d’una manera objectiva i sense interferències del narrador a través de personatges normals i corrents (sastres, mestresses de casa, etc.). Però avui s’ha manipulat la idea primària dels veristes, com el músic Giacomo Puccini o l’escriptor Émile Zola, per fer-nos creure en allò anomenat American Dream, idea o quimera expressada per primera vegada el 1931 per James Truslow Adams.

El somni americà ens ha confós i la idea de Truslow de ben segur que ha estat tergiversada. L’escriptor es referia a la idea imperant als segles setze i disset per la qual es convidava als anglesos a prendre el vaixell i a traslladar-se per colonitzar aquella Amèrica fèrtil, abundant i exitosa; pura estratègia comercial. Entretant, avui ho relacionem tan sols amb la quantitat i el contingut, és a dir, l’èxit del materialisme. Somiem en vèncer els altres encara que sigui trepitjant-los, volem ascendir sense fi cap a vés a saber on i la riquesa té un altar a cada casa. Hem canviat els Lars, els déus domèstics dels romans, pels bitllets, les targetes de crèdit i els mòbils d’última generació. I aquí és on es resumeixen els quinze minuts de glòria: que t’anomenin al diari o a una revista (si pot ser amb una foto molt millor), el dia que et compres un vehicle d’alta gamma, el moment que t’escup un famós o t’hi fas una fotografia, però el súmmum del súmmum seria sortir a la televisió per buscar parella, per haver anat al llit amb el fill d’alguna cantant qualsevol o per insultar al polític de torn. Penso que es reivindica la mediocritat. Un tema paral·lel són les aplicacions del mòbils de darrera generació. Llegia un dia d’aquests que la felicitat dels adolescents i joves depèn en gran mesura de la quantitat de “m’agrades” o “seguidors” que tenen als seus perfils personals. La veritat és que donem una importància esfereïdora a la nostra vida virtual i, malauradament, moltes vegades falsa. Però no vull entrar massa més a fons en els comportaments contemporanis virtuals.

La vida ens dona dues possibilitats: podem escollir entre quinze minuts de glòria efímers o una vida veritable. L’autèntica satisfacció, la victòria més important passa a dins de cadascú. Perquè volem ser reconeguts pels altres si som incapaços de saber com som realment? Perquè esperem èxits externs si només ens serveixen els interns? Si només ens nodrim dels comentaris dels altres és perquè la nostra ànima és buida. Tan li fa el que pensin es demés, tan li fa si ens reconeixen o no, l’important és saber si et reconeixes a tu mateix. Jo prefereixo una vida discreta, humil, certa i austera abans que quinze minuts d’èxtasi. Vés a saber si l’Andy Warhol, en el fons del seu cor, estaria d’acord amb mi. Ens espera un futur esperançador si estem disposats a sacrificar uns minuts a canvi de tota una vida.

Que tingueu tots i totes una bona entrada al dos mil divuit.