29 juny 29 DE JUNY DE 2018
Si us he de dir la veritat, no m’hi havia fixat mai. Tenim la mala costum de no observar, simplement, fem una mirada superficial a tot el que ens envolta. Tan sols ens fixem en el que ens crida l’atenció o en allò que no encaixa en el nostre record espacial. Aquesta és una mala costum de la quan ens hauríem d’anar alliberant paulatinament. Com jo encara sóc habitant d’aquest món i també gaudeixo dels mals hàbits, sempre m’havia passat desapercebut. Recordo amb certa recança el dia que el vaig descobrir com si hagués fet quelcom dolent; un sentiment de culpa només equiparable a moments de penediment profund. El dia en qüestió plovia a bots i a barrals. Feia molt temps que no havia vist caure l’aigua d’aquella forma tan radical, però tot i així vaig decidir-me a sortir a caminar. Com és evident i comprensible no em vaig creuar amb ningú, la qual cosa encara em va fer sentir més feliç. Tan sols érem la natura i una ànima deambulant. Duia un paraigües gros el qual no va impedir que l’aigua calés de sota els genolls fins als mitjons, però em provocava un sentiment agradable, salvatge i entremaliat. És a dir, la mateixa emoció que sent un infant quan fa allò que no hauria de fer. Passejant entre els bassals vaig arribar a un lloc bagueny i humit, però no a causa de l’aigua de la pluja sinó per l’acció del riu i la seva canalització paral·lela. Em vaig quedar bocabadat amb l’espectacle que es realitzava davant meu. Les aigües del riu antic fluïen violentes fent danses de giragonses impossibles i provocant remolins absorbents com els forats negres presents a l’univers. S’enduia troncs, fulles i brossa humana, tot s’ho cruspia amb una gana desmesurada. Llavors el vaig veure. En el retrobament dels dos braços del riu hi havia l’arbre de la resistència. Just en el lloc on les aigües eren més guerreres, l’arbre s’inclinava endavant per tal de no deixar-se emportar. En la part baixa del tronc podia veure una protuberància recoberta de líquens i d’escorça gruixuda. Me la imaginava com una durícia de pell morta la qual era conseqüència dels anys d’envestides i avingudes d’aigües braves. Em va fer patir una llarga estona, però el veia tan ferm, tan segur i valent que no em va quedar altre remei que fer-li un gest reverencial. L’arbre de la resistència és ara l’amic que em guia en el sender de la vida i que em diu: cava profundes arrels, engruixeix el tronc, folrat la pell amb una armadura d’escorça absorbent i aguanta les avingudes violentes provocades pels humans. D’aquesta manera, la teva vida serà invencible.
Observeu la natura. Ella ens dona tot allò que ens manca i podem necessitar. És la mestra, la guia i l’exemple més pur de resistència, adaptació i felicitat.